Les emocions

És extraordinària la força d’una emoció. Però aquesta força tan excepcional pot ser-ho en sentit negatiu. Aquest és el gran perill. Vivint en un món de ficció, a l’interior d’una novel·la o d’una obra de teatre, aquestes emocions negatives fan riure i, per tant, no hi ha res a témer. Aquest és el gran avantatge de la imaginació creativa. Sembla que quan ens assalten emocions negatives cal que ens refugiem en un llibre qualsevol per burlar-nos d’elles. Perquè les emocions, tan excel·lents i necessàries, quan no obeeixen la nostra naturalesa conscient, poden constituir un greu sotrac en la nostra situació no atenta. Sense deixar de ser emocions. La lectura és la millor eina per experimentar emocions positives i agradables.

I és que les emocions són sempre estats mentals espontanis, però no sempre imprevisibles. Dominar les nostres emocions és dominar la nostra vida. De totes maneres, si les acceptem com el que són, juguen en tot moment a favor nostre. Les emocions són avisos. Són crides a l’advertència. Són un element d’ajuda a viure millor. Una emoció fa que el nostre intel·lecte es posicioni en un sentit d’alerta davant una situació inesperada. Pot ser una situació de perill o de satisfacció. És per això que cal rebutjar-la o abraçar-la. Els llibres són abraçades d’emoció. El coneixement i la informació, també. Però l’analfabetisme i la ignorància ens espanta i ens fa desconfiar. Aquesta és la gran diferència. Com tot, doncs, com un ganivet per tallar pa o una falç per segar ordi i civada, podem fer-ne l’ús pel qual foren fabricats o per fer-ne un servei delictiu.

Hi ha, o hi pot haver, emocions delictives? Seria tràgic. No ho vull pensar. En literatura, art, llibres, espectacles teatrals o d’esbarjo, no hi ha lloc pels delictes ni per la violència. Al contrari, la seva finalitat és l’entreteniment, la cultura i l’alegria de viure. Aquestes són les emocions que ens fan feliços i ens cal fer fruitar. Una vegada més, i com sempre, m’estic passejant per territoris que no acabo de conèixer i camino per sobre d’arenes movedisses. Així és la vida. Així és la condició humana. Així som els homes que habitem aquest univers que no sabem qui l’ha fet ni per què. Vet aquí l’origen de les grans i profundes emocions que omplen la nostra existència.

Com sempre, acudeixo a Sòcrates, a Montaigne, a Thomas More i als millors amics del realisme màgic i del surrealisme dinàmic i juganer. A l’humor. Potser l’humor sigui l’element emocional més efectiu que existeix dins l’ésser humà. Per a mi ho és. Segons el nostre humor seran les nostres emocions. El que cal esbrinar és si nosaltres som capaços de generar i controlar el nostre humor. Jo crec que, en part sí: més o menys en un 89 i mig per cent. No és poca cosa ni és broma. Ho he comprovat al llarg de la meva miserable vida. D’aquest control brollen les nostres emocions. Gràcies a elles plorem i riem, aplaudim i condemnem, votem o no votem, ens exaltem o ens reprimim, ens alegrem o ens lamentem. L’entusiasme és una emoció. La tristesa n’és una altra. Dominar les emocions és dominar el nostre jo.

Paga la pensa ser amos de les nostres emocions. Del nostre estat emocional depèn la valoració que en fem del nostre dia a dia. Perquè el nostre dia a dia és una successió d’emocions infinita. Rebre una mala notícia ens produeix emocions negatives, mentre que una bona notícia ens transporta a encanteris inesperats. Existeixen també les emocions paradoxals, les que són tan intenses, en un sentit o en un altre, que ens produeixen estupefacció i col·lapse. A mi m’encanten les emocions producte de les sorpreses, fruit de l’inesperat. Lord James Dewar, que posava l’amor en el cim de les emocions, deia que l’amor és una illa tan inabastable degut a que està envoltada de despeses. Per això Goethe aconsellava no confiar en aquelles paraules dites en moments de gran emoció. A les lectures dels clàssics no trobem aquests excessos emocionals, i això fa que puguem digerir-los amb un entusiasme prudent i calmat. Si exceptuem el mateix Johan Wolgang Goethe que amb tanta emoció amorosa va induir al suïcidi a molts joves lectors del seu famós ‘Werther’.

Cal no confondre les emocions naturals, puerils i espontànies, amb les emocions artificials que s’han posat de moda últimament. Aquestes tenen un objectiu interessat en apoderar-se del nostre dret a decidir i triar. No només són emocions artificials, sinó també comercials i conductuals. Cal que les observem una mica a distància, tal com contemplem la lluna i les estrelles, el mar i les muntanyes: tal com llegim i escoltem les persones que ens desitgen salut i benestar. No és bo deixar-nos emocionar massa per les nostres emocions: podrien afectar les nostres funcions cerebrals i cordials. Cal ser emocionals, perquè la nostra realitat humana ho és, però cal tenir present que aquesta realitat és infinita en els seus matisos i envitricollada en la seva interpretació.

El millor i pitjor de tot, en el camp de les emocions, és que només les podem experimentar personalment, i en aquest terreny personal no tenim res ni ningú a qui aferrar-nos. Com sempre, ens caldrà confiar en l’art i la literatura. Millor si aquesta literatura és metafísica i fantàstica. Superior. La Literatura és la manera més intel·ligent de vestir les nostres emocions. Mentre les deixem caminar nues al seu aire no les podrem discernir ni copsar. Ni domesticar. I ens cal això: domesticar-les, ensinistrar-les. Només així es posaran al nostre servei i en podrem gaudir d’elles. I, com tot a la vida, d’això es tracta.

Jo, que soc la persona que tinc més a mà i que m’emociono positivament amb la bona literatura, he de confessar que, més que de la Literatura, visc de les Emocions.