Josep Melià Ques03/10/24 11:00
TW
0

Després de pràcticament un any i mig de govern Prohens sembla com si ara fos el moment de començar a governar. Durant aquest temps passat resulta que la línia dominant del nou executiu sorgit de les eleccions de maig 2023 ha estat no emprenyar, deixar fer (laissez faire, faissez passer). Una línia que tenia la seva lògica ja que contrastava amb l’excés dels anteriors inquilins del Consolat i perquè es podia inscriure en la visió liberal de gran part dels suports dels nous inquilins. Certament una línia combinada amb alguns tocs de desregulació com les mesures urbanístiques, un xic de rebaixes fiscals aigualides com l’impost de successions i alguna proposta de foment mal resolta en matèria d’habitatge. A més a més de l’atac a la llengua pròpia eliminant el requisit per accedir a la funció pública o amb l’embrionari pla d’elecció de llengua a l’escola. Realment però, fins i tot amb la llengua el Govern ha intentat no ser massa bel·ligerant perquè del que es tractava era de no excitar massa a l’oposició, de no donar la sensació de conflicte i de donar la sensació de deixar fluir.

Els darrers temps sembla que la línia d’actuació ha canviat. Sembla que ara es volen fer coses encara que puguin molestar a col·lectius més o manco significatius. Sembla que ara es volen fer regulacions que prohibeixin (prohibir circular a determinades velocitats a la mar o prohibir el lloguer turístic en pisos); quan prohibien els altres això era anar contra la llibertat i polítiques pròpies de comunistes, ara és començar a governar. Sembla que fins i tot poden pujar alguns imposts com l’ecotaxa quan el partit governant era el capdavanter de les rebaixes fiscals i quan això no agrada a un dels sectors socials més pròxim a la ideologia governamental. I sembla que ens instal·lam en una pràctica en que Armengol va excel·lir: la promesa constant; ens prometen escoles i trens com si no hi hagués un demà. En vuit anys (2015-2023) dels autoerigits grans defensors del transport ferroviari ni un sol metre més de via.

Que el PP digui que ha executat un 70% del seu programa en aquest any i mig només pot significar una cosa: que el seu programa era molt magre. L’accés a l’habitatge és més difícil que mai i empitjorant, la saturació és una evidència que ni els hereus de Canyelles i Matas poden negar, de més diversificació econòmica no importa ni parlar-ne, renunciam de partida a més capacitat fiscal i a un règim molt més beneficiós per a les Balears com el concert... Un programa que no afronta cap dels gran reptes d’una societat, per dir-ho suau, necessita millorar.

A les Balears i si ets el PP som dels que pensen que amb una política de no emprenyar en pots tenir prou perquè les coses electoralment te vagin entre bé i molt bé sempre que t’acompanyi una miqueta l’orientació general de l’estat. El problema és que és intrínsec a governar fer coses i gestionar, hi ha una tendència que empeny i quan t’hi poses, poc o molt, acabes emprenyant. Emprenyar i incomplir les promeses poden ser dues eines de destrucció més poderoses del que a primera vista pensam.