L’estat d’Israel, el seu cap Benjamin Netanyahu, no s’atura i amplia la destrucció i l’horror fins al sud del Líban. Aquests dies que els grans mandataris del món han anat a l’Assemblea de Nacions Unides, hem escoltat les seves paraules i hem constatat la duresa de les del secretari general, António Guterres, quan deia que s’ha d’acabar tant d’horror, tanta destrucció, tantes morts i s’ha d’arribar a la pau.
No se l’escolta, per part dels dirigents de l’actual govern israelià, el ministre de Defensa explicava que han de continuar la invasió per terra, sense oblidar el domini sobre Gaza. Hem vist com el president dels EUA parla de pau, però no atura de forma immediata la venda d’armes a Israel. Veiem la indignació dels representants de la Comissió Europea, i no veiem l’embargament econòmic a Israel. Escoltem esparverades paraules de persones que parlen del poble palestí com si tots els seus membres fossin terroristes, siguin homes, dones, infants.
La comunitat internacional ha d’aturar l’intent de genocidi a aquest poble i ha de promoure la convivència de dos estats democràtics en el territori. Les manifestacions de la societat civil no aturen de mostrar la solidaritat dels pobles europeus, estatunidencs, africans i asiàtics que surten als carrers cridant alt i fort que s’aturi tanta massacre, tanta destrucció, tanta mort d’infants i població civil a Gaza i Cisjordània.
No podem permetre que el conflicte arribi al poble libanès, tan castigat, tan injustament massacrat en els darrers anys. Hem d’exigir més fermesa en la defensa de la pau per part dels dirigents europeus, per part dels estats que es diuen «amics» d’Israel i no són prou valents per plantejar-li que s’ha d’acabar l’agressió. No oblidem que aquests dies s’ha anunciat que el seu cap, Netanyahu s’ha d’asseure al banc dels acusats per corrupció, quan ja té diverses condemnes anteriors.
No oblidem els horrors que vivim aquí, al món occidental que vol ser «model» de democràcia per altres països. Horror dels assassinats, els feminicidis, a dones que perden la vida pel fet d’haver plantat cara als seus agressors. Aquí mateix, ben a prop nostre i a molts països d’aquesta Europa, els estats de la qual foren imperis colonials i continuen xuclant les matèries primeres dels països que eren antigues colònies.
Tinguem presents les paraules de na Gisèle Pelicot, esposa violada per 151 homes, drogada pel seu marit a Mazan, petit poble francès. La vergonya ha de canviar de bàndol! Va declarar, la valenta dona que ha volgut que el judici sigui amb les portes obertes perquè es conegui la veritat i les cares del depredador sexual i els seus còmplices.
Recuperem aquell crit de fa anys Indigneu-nos! I continuem sortint als carrers exigint mesures contundents per la prevenció, detecció i atenció a les víctimes de violències masclistes. No callem davant accions polítiques de retallar recursos públics per a la prevenció en qualsevol àmbit, continuem exigint més implicació de totes les institucions per oferir més formació a aquelles persones que viuen de prop les conseqüències del patriarcat que agredeix, menysprea, i fins i tot assassina, dones pel fet de ser-ho.
No oblidem que totes les persones tenim dret a una vida digna en pau, independentment del color de la pell, del lloc on hem nascut, o hem triat viure, en les millors condicions possibles. Tinguem-ho present perquè el racisme, la xenofòbia, la intolerància les tenim ben a prop i hem de respondre amb fermesa i convicció democràtiques.
