Estudiar Llengua i Literatura Catalanes és una realitat poc comuna i, eminentment, molt subjectiva. Existeixen graus subjectius? Quantes vegades direm que estudiam Filologia, quan ens ho demanen, sense especificar quina? Quantes vegades haurem de justificar la nostra tria? Quantes vegades assentirem amb el cap comentaris que ens rosseguen per dins i callam per no explotar? Si estudiàs Biologia o Història, per exemple, això no em passaria, pensam. Una altra contrarietat del grau, també lligada als prejudicis lingüístics, és derivada de la gent que el cursa i que, quan ja ha obtingut el diploma acreditatiu, encara traeix la llengua.

Depenent del context en què ens trobam, rebem diferents tipus de comentaris. Deixant de banda els que ens qüestionen, els que en posen en dubte la utilitat o els que, fins i tot, utilitzen el pretext per fer un monòleg sobre llengües, imperis i bombes atòmiques, hi sol haver el típic «ai, que bé, tendràs feina assegurada». Tot i ser una observació encertada, no és del tot adient. Sí, l’oferta supera amb escreix la demanda, però aquest no ha de ser el motiu principal d’elecció del grau. Sí, fan falta filòlegs, però sobretot fan falta persones compromeses amb valors ferms i actituds lingüístiques positives que mantenguin el català. Hem de començar a normalitzar converses bilingües: si ens entenen, per què hem de girar la llengua? Per què hem de renunciar sempre nosaltres? Un cafè amb llet, per favor és una oració quotidiana i senzilla, però en moltes ocasions ens supera i no som capaços de pronunciar-la en la nostra llengua. Ja no en parlem si bevem llet de civada o si volem el cafè per endur. Segurament ho haurem de repetir, però no haurem de pagar més—esper no haver donat idees a ningú, que ja tenen massa punts per al Nobel de l’absurditat.

No passis pena, no perdràs punts del carnet de catalanoparlant si t’atura un guarda civil i li contestes, amb nervis, en castellà. No és qüestió de criticar les actituds lingüístiques dels altres, sinó de fer autocrítica i pensar en les conseqüències de les nostres tries lingüístiques. Quin sentit té passejar per Ciutat i començar una conversa directament en castellà? El castellà ens dona seguretat. Seguretat de què? Que ens entendran a la primera, que ens atendran millor, que no hi haurà una situació incòmoda...? No ho negaré, és més còmode una conversa unilingüe que bilingüe, però per això hem de renunciar a la nostra identitat? Si us preocupa tant la comoditat, estalviau problemes als vostres fills i parlau-los en castellà, que no s’hagin de plantejar mai cap dilema lingüístic i que vegin el castellà com a única llengua útil i tira blau. No us basta que els nostres infants parlin al pati en castellà? Els passadissos de les escoles estan farcits de castellà, fins i tot per part de catalanoparlants que veuen el castellà com la llengua guai.

A la nostra aula tenim un cas excepcional: una alumna major de 45 anys provinent del Paraguai. El primer dia de classe quedarem astorades pel fet que una persona venguda de fora tengués tant d’interès per la nostra llengua i que pretengués estudiar-la des de l’arrel. A mesura que passaven les setmanes, s’avergonyia cada vegada menys de l’accent i dels castellanismes que deixava entre oració i oració i s’obria a nosaltres, així com la nostra llengua l’havia oberta a l’illa. No crec que sigui casualitat que la seva llengua materna sigui el guaraní, també minoritzada. Quan va arribar a Mallorca, hi va viure uns anys sense aprendre català —fet que, tristament, és possible— fins que en va descobrir els encants. Tampoc hem de ser utòpics i desitjar que tothom sigui així, però actes com aquests ens omplen d’emoció, il·lusió i certa esperança.

Si els filòlegs catalans decidim encaminar el nostre futur cap a la docència —una de les possibles sortides—, no només hem d’ensenyar la llengua, sinó que també hem d’inspirar a respectar-la i estimar-la. El problema ve quan gran part dels graduats no l’estimen com toca: és més una estima de conveniència. Paradoxalment, quan van al bar, per inèrcia, beuen un café con leche. Per tant, la quantitat de matriculats al grau no serveix de res, si just l’han d’aprofitar per tenir un diploma penjat a la paret. No només hauria de ser voluntat de trobar feina o cert interès, sinó també compromís, compromís per una cultura, una història i una gent que se sustenta, tot i que cada vegada amb més dificultats, amb la llengua. Per tot aquest seguit de vacil·lacions i reticències per part del públic en general i de la negligència lingüística dels estudiants i graduats, puc afirmar que sí, que el nostre grau està immers de subjectvitat.