Dedicar el nostre temps més creatiu a les nostres necessitats bàsiques és el que ens proporciona la més elevada qualitat de vida. Blai Bonet, el nostre gran Blai Bonet de Santanyí, ho va fer constar en un dels seus poemes. No és un Carnet d’Identitat allò que ens cobreix les espatlles personals, sinó un Carnet de Necessitat. Ben vist, és més contundent la nostra necessitat que la nostra identitat. La nostra identitat, per començar, és singular, només ens cal una sola identitat i ja en tenim suficient, però la necessitat és plural. Ens calen moltes necessitats al llarg de les nostres vides. Ho he pogut constatar vivint i llegint. La lectura em fa veure que hi ha moltes més necessitats humanes que les que ens mostra el fet de viure en soledat o acompanyat. La lectura augmenta la nostra visió de la realitat. És per aquest motiu, a més del lúdic, que ens convertim en lectors, ja que les necessitats literàries són molt més suportables que les reals. I a mi el que més m’interessa és ser capaç de suportar còmodament el pes de la meva existència. L’ideal seria una vida sense necessitats, però sembla que això és impossible. La mateixa identitat sembla que sovint sigui una de les nostres més intenses i urgents necessitats. Tenim la necessitat de ser i de voler ser. Tenim la necessitat de sentir-nos ser això o allò, ser d’aquí o d’allà, ser d’una manera o de l’altra. Aquest sentiment identitari, tan afermat, ens porta a situacions força absurdes i estrafolàries. I és així, perquè constitueix una de les més resistents necessitats. De tal manera, que la sentim com una imposició injusta de la naturalesa, com una crueltat.
Agafem com exemple la identitat religiosa. No pot ser més cruel si es converteix en necessitat imprescindible i transcendental. Ens despulla de nosaltres mateixos, de la nostra essència natural. Ens cal anar en compte. El meu admirat Alan Watts, divulgador, místic, filòsof, sacerdot, i un humanista com la copa d’un pi esponerós, tantes vegades citat en els meus articles, diu a les seves memorables memòries que ell va ser educat en una cultura reprimida i trastornada per la religió. Però sospita que les repressions mai no són del tot negatives. Sap que l’ensems més refinat de tots, el de l’àloe, es fa d’una part podrida de l’arbre, i que les perles són el producte d’una greu patologia de les ostres. Així i tot, recorda que molts aspectes esotèrics del judaisme, de l’islamisme i del cristianisme, són d’un interès sublim. Encara que, en l’àmbit públic o militar, tots els èxtasis siguin reprimits.
En conseqüència, continua dient Alan Watts, ell s’avergonyeix d’aquesta cultura i li agradaria canviar-la per a una altra amb principis més pacífics i simpàtics. Evoca en favor seu les filosofies hindús, budistes i taoistes. Després, sempre amb el seu singular sentit de l’humor, afegeix que la seva vida ha estat un intent de reconciliar les seves hipotètics pols oposats referint-se al seu nom de pila, que és Alan, el qual, per un costat, significa harmonia en llengua celta, i per un altre, significa ca llebrer en idioma anglosaxó. Sempre és una delícia i una enorme alegria escoltar i llegir a Alan Watts!
Aquesta sí que és una necessitat innata, la de complaure’s intel·lectual i espiritualment. A la necessitat no li calen normes ni condicionaments: les necessitats venen amb el paquet de compra, les adquirim i les experimentem per defecte i de manera capriciosa amb el naixement de cadascun de nosaltres. Tenim necessitats infinites que mai no podrem atendre del tot. Per seguir alenant i vivint tenim les necessitats bàsiques d’alimentar-nos i de respirar. A més de les necessitats físiques o materials, tenim, en molta més quantitat, les emocionals i espirituals. No podem viure sense estar alegres, sense ser intel·ligents, sense estimar ni ser estimats. Sense sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. No podem viure, encara que molts hi visquem, sense ser lliures.
La Gran Necessitat dels homes és estar bé. Aquesta és la manera més senzilla de dir-ho. I estem bé quan no tenim necessitats: vet aquí la gran paradoxa humana. És com si necessitéssim desprendre’s de les nostres necessitats per no tenir cap necessitat. Ben mirat, és així. Una altra manera de dir-ho seria que ens sentim bé quan, malgrat tenir necessitats infinites, ens allunyem d’elles, o no en som conscients. Si venim al món a viure i res més, cal que no tinguem obstacles que ens impedeixen aquest viure. Perquè viure, què és? En el fons, viure és no tenir problemes, no passar angoixes, no amargar-nos l’existència amb banalitats absurdes, amb enfrontaments, en disputes irracionals, en guerres, en enemistats i en tantes conjuntures insulses com se’ns presenten al llarg dels nostres dies terrenals. En definitiva, gairebé seria reduir-ho tot a una sola: a no tenir enemistats. A no tenir enemistats internes ni externes. Sant Agustí deixà escrit en un dels seus llibres més emblemàtics, i tots els seus ho són: «Estima i fes el que vulguis». Si estimes pots fer el que et doni la real gana. El Nou Testament, el més llegit de tots els llibres i en el qual s’inspira sempre Sant Agustí, el que jo obro i llegeixo i hi acudeixo una vegada i una altra, diu per boca de Jesús: «Estimeu-vos. Estimeu-vos uns als altres». És estimant que cobrim totes les nostres necessitats d’una vegada per totes? Segurament. Segurament aquí es troba la solució a tots els nostres problemes i a totes les nostres necessitats.
M’ho pregunto una vegada més: a què venim al món? Què venim a fer-hi? Sembla que, si estimem, ja hem complit amb la nostra missió, ja hem acabat la nostra feina. Som missioners de nosaltres mateixos. Estimo? Doncs, no et preocupis, no et queixis. Gaudeix de tu mateix, que tu ets tota la teva vida. Quina manera més senzilla de simplificar la nostra tasca de viure, el nostre joc de viure. En una ocasió li vaig comentar al meu amic Gabriel Amengual, filòsof, antropòleg i humanista destacat en el si de l’Església universal, que practicant l’imperatiu de Sant Agustí ho teníem tot solucionat en les nostres vides. Estima i res més, què fàcil. I el meu amic digué, com si la cosa només anés amb ell mateix i amb el seu pensament interior: «Què fàcil, i què difícil».
Bé, com sempre que escric, m’he tornat a complicar l’existència. Ja ho veurem en ésser morts, deia un home savi del meu poble. Ja ho veurem en ésser morts? Caldrà esperar la mort i els seus efectes posteriors per conèixer el perquè de les nostres necessitats vitals i de les nostres cabòries quotidianes? Que Michel de Montaigne, William Shakespeare i Lewis Carroll m’ajudin!
Mentrestant seguiré divertint-me amb les meves perseverants i estimades necessitats.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.