El PP i la seva cort mediàtica, això que amb ironia el gran Arzallus va batejar com la «brunete mediàtica», han decidit emproar l’acord de finançament que ha determinat la conformació del nou govern català. L’argument és simple i clar: el nou concert català suposa el trencament d’Espanya. O si en voleu una versió més edulcorada: l’acord català suposa un canvi de model d’estat. La justificació de fons sempre la mateixa: els privilegis per uns i la finalització de la igualtat de tots.
Personalment el que trob més sorprenent i que me deixa astorat és com es pot sostenir aquesta posició després de 40 anys de concert a Euskadi i Navarra. Si el concert econòmic significa el trencament d’Espanya resultarà que Espanya es va rompre a la mateixa Constitució de 1978 perquè hi ha dues nacionalitats que tenen des d’aleshores un sistema de concert. I no he vist al PP proclamant tots aquests anys que Espanya s’havia trencat perquè hi hagi dos territoris que tenen concert. És molt mal d’entendre que una cosa que ja tenen dos comunitats trenqui Espanya si ho té una tercera. És un dels grans misteris de la política, un relat que no s’aguanta per enlloc té recorregut i un cert èxit.
Algú me dirà: és que a la Constitució es reconeix el règim foral per Euskadi i Navarra, i no per Catalunya. I això és cert, com ho és que no existeix cap limitació constitucional perquè aquest règim no pugui ser estès, d’una manera o una altra, a altres territoris. Si ho tenen dues autonomies, amb suport constitucional, ni es trenca Espanya ni existeix un canvi de model d’estat i si ho té una tercera si que es trenca i si que es produeix aquest canvi?
No em deixa de generar una brutal perplexitat la reiteració d’aquesta gent amb l’argument del trencament d’Espanya. Deuen tenir una visió molt fràgil d’Espanya. Ja sé que és un instrument d’agitació política però resulta desconcertant, mai millor dit, que pugui funcionar després de la seva utilització abusiva i reiterativa per qualsevol cosa.
Qualsevol persona mínimament informada sap una cosa que és fonamental per xerrar de model d’estat: el model autonòmic de la Constitució de 1978 és un model obert. Molt obert. Entre altres raons perquè en el moment històric que es va fer era molt difícil arribar a consensos molt més concrets. D’acord amb aquest model ni tot el territori estatal té per què està dividit en autonomies, ni totes les autonomies han de tenir el mateix sostre competencial ni les mateixes regles de funcionament. De fet, la mateixa Constitució té elements que conviden a fer una lectura asimètrica com són la distinció entre nacionalitats i regions o com és el sistema d’accés a l’autonomia (via ràpida i via lenta). I la realitat és que tots sabem que ni totes les autonomies tenen les mateixes competències: uns tenen policia, altres no, uns tenen transferida la justícia, altres no; ni el model de finançament ha tractat amb igualtat a tothom perquè uns han tengut més doblers per persona que altres...
El sistema de concert no és un privilegi, és una responsabilitat. I és una responsabilitat perquè fa que el teu finançament depengui del teu esforç i de les teves decisions. Si tens un sistema econòmic fort i una bona fiscalitat tendràs recursos per impulsar polítiques públiques. Això, des d’un punt de vista liberal, s’hauria de veure molt millor que un model que dona recursos a qui no va generant economia i riquesa i no mostra rigor fiscal.
