Em sorprèn que hi hagi una acceptació general, implícita, sobre l’absència absoluta -així ens ho volen vendre i fer veure- de la pràctica religiosa en el si de l’Església Catòlica. Em sorprèn, personalment, perquè soc un gran observador del meu entorn vital i del comportament humà, i a la vegada perquè son un lector empedreït de tota la vida. No només de tots el gèneres literaris, sinó de suplementss i de revistes de tot origen i procedència. Amb això vull dir, ara que encara estic en disposició d’exposar-ho públicament sense cap mancança important de ciència ni de consciència, que en el fons la realitat que jo veig i contemplo a diari, no és tan radical ni absoluta com ens volen fer creure. En primer lloc, per començar, la veritable pràctica religiosa, com la pròpia religió, no és mai completament visible ni manifesta. El cristianisme, que entre nosaltres, és la religió majoritària -si el cristianisme és una religió, i jo penso personalment que sí que ho és- només contempla una sola pràctica, si ho podem dir així: la de l’amor, si és que l’amor és una pràctica religiosa. I jo crec, també, que ho és.

Perquè, què és la religió? A què ens referim quan parlem de religió? Com en tots els aspectes de la nostra vida privada i social és molt important estar informats. La religió té tantes definicions com éssers humans hi ha, encara que en algunes ocasions poden coincidir, en la mateixa definició i en el mateix sentit, certs grups de persones que pensen i actuen igual. Si és així sembla que la «seva» religió té més valor i solidesa. No deixa de ser un fet cultural: la unió fa la força. Personalment penso que la unió és la veritat, la veritable veritat, si es pot dir així. Fins i tot podria assegurar que al llarg de la meva vida, l’autèntica religió és la «meva» veritat. Ho dic, o ho vull dir, amb tota la modèstia i tota la humilitat de que soc capaç de dir-ho. La «meva» religió és l’element que em proporciona pau, benestar i felicitat. Aquesta seria la definició, ara mateix, que triaria per expressar el seu significat per a mi. Hi ha una paraula, inventada pels homes, que resumeix perfectament el que acabo d’expressar: Déu. La paraula «Déu» engloba la totalitat dels conceptes pau, benestar personal i felicitat que acabo d’esmentar. Llegint descobrim molts aspectes entranyables que ens obren als ulls del nostre enteniment i de la nostra vida. Llegint, llegint, Alan Watts em va assabentar de que santa Catalina de Gènova manifestava que «el meu jo és el meu Déu». Home, no és una mala pensada aquesta! Jo soc el meu Déu. O, dit d’una manera més radical: Jo soc Déu. Afegia aquesta santa que no coneixia en ella altra identitat que no fos la de Déu. Aquesta era la seva identitat, és a dir, la seva veritat. Aquí trobem una definició del significat religiós que coincideix plenament amb el que he dit abans referint-me a la meva persona. És un atreviment enorme dir que un mateix és Déu, una arrogància que ens sembla imperdonable.

Però estàvem parlant de religió vista des d’un punt de vista humà, i vista així la religió és la connexió personal que cadascú manté amb Déu. Aquesta sí que és una veritat que tothom constata. La religió forma part substancial de la nostra ment, i només nosaltres mateixos la podem conèixer, ensinistrar i dirigir. Així que ningú més que jo pot saber què fer-ne amb ella. Una altra cosa és manifestar-la públicament. Quan la donem a conèixer als altres és quan la cosa es pot complicar i pot generar-nos molèsties no desitjades. La religió és una realitat íntima de l’ésser humà que només es fa tangible quan s’exposa al públic. Per això provoca tantes controvèrsies. És a dir, quan es posa en pràctica.

La pràctica, socialment, ho és tot. Un pot pensar el que vulgui, però quan comunica els seus pensaments esdevé un totum revolotum on tothom hi vol posar la cullera. I és aleshores quan tots hi volem dir la nostra. Perfecte. A mi em sembla perfecte que la religió generi tanta literatura oral i escrita. I més que res, generi tanta vida. La religió, per tant, forma part de nosaltres, com la circulació de la sang i com l’aire que respirem. Com el creixement dels nostres músculs i dels nostres ossos. Voler-ne ser conscients, penso que és tan absurd com voler ser conscients de la nostra digestió. O de la nostra intuïció. O de les nostres idees. No podem. Penso que si deixéssim que el nostre jo anés per lliure, sense la nostra forçada intervenció conscient, aniríem conformant una identitat més natural i autèntica. Els cans i els moixos ho fan així, i no tenen els greus problemes de convivència que tenim els humans. No es declaren la guerra perquè uns són més negres o més blancs que els altres. Viuen tranquils. A les mosques no les preocupa si una d’elles té una religió o una altra: cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida, ja que aquesta s’encarrega de fer-la fluir amb naturalitat i sense coaccions de cap classe. No hi ha tortugues jueves ni musulmanes: totes són catòliques. Els cavalls, tan diferents físicament uns dels altres, no imposen la seva manera de ser a altres cavalls. Que cadascú campi com la seva pròpia identitat li dicti. Els humans volem forçar la marxa de les nostres vides, i és d’aquestes obligacions artificials que neixen els nostres principals conflictes, com els de religió, raça, llengua, pàtria, etcètera. Pàtria! Quina paraula més irracional. Hi ha homes -i algunes dones- que ens imposen una pàtria i ens envien a morir per ella. Tot per la Pàtria!, criden amb entusiasme ridícul. Sort que la religió -no parlo de les sectes religioses- no ens impel·leix a morir per ella. Perquè la religió és com la respiració que no ens obliga a fer-ho. I si ens obliga ho fa tan discreta i educadament que no sentim els seus imperatius castrenses: «Respira, respira: tot per la respiració!» Senzillament, respirem i ja està. Així veig jo la veritable religió: la practiquem i ja està.

Com en tantes i tantes ocasions, en les quals m’abandono als meus pensaments gratuïts i espontanis, no sé el que dic ni el que escric, però aquest és l’estil literari que considero el més noble de tots els que jo puc cultivar. Bé, farem el que la vida ens indiqui i deixarem de cercar na Maria per la cuina, com també dic i escric sovint. No puc acabar el comentari sense citar, com sempre, el Nou Testament: «No us preocupeu per les vostres vides. Mireu els ocells del cel, que no sembren ni seguen ni recullen en graners. Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni el rei Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells». Es així: ni els ocells del cel ni els lliris del cap practiquen cap de les religions que els homes obliguem a practicar als altres. Ben mirat i remirat, jo, el meu jo que és el Déu únic de totes les religions, no té -no tinc- cap necessitat de conèixer-me a mi mateix, només la de ser jo, i només jo, per tal de viure en pau i de ser feliç. Aquí, com sempre, entren en joc els llibres i la Literatura Universal, és a dir, els clàssics, perquè plegats conformen, humanament, la veritable i més gran història d’amor que conec. Així, el llegir es pot considerar la millor pràctica laica i religiosa que puc professar.