Tenir «una edat» és sinònim de tenir una certa saviesa, fruit de l’experiència, i un cert sentit comú fruit de les moltes accions vitals i de les enèsimes pensades fetes al llarg dels anys. Tenir «una certa edat» és una de les sorts més grans que pot tenir un ésser humà. Així ho vull pensar jo ara mateix, perquè ara mateix jo ja tinc «una certa edat». No soc molt donat a donar gràcies si no és pel plaer de donar-les. Però en aquest cas, a més de plaer em produeix un meravellós relaxament personal.

Difereixo força d’aquells que tenen una por permanent a morir-se i d’aquells que no es voldrien morir mai. Gràcies a Déu o a qui sigui, jo m’alegro de tornar vell, perquè aquest fet significa tornar-me savi. Acostar-me a l’edat dels acomiadaments no m’angoixa gens ni mica, tot el contrari, ho valoro com una circumstància meravellosament indefugible de la condició humana. Considero la mort com una passa endavant en el camí del meu alliberament de la vida material i corporal. No tinc res contra el meu cos, del qual he tingut cura tots aquests anys que he passat amb ell, però la meva experiència global em diu que la veritable vida es troba en l’esperit, i l’esperit no coneix mai el seu final. Fins i tot crec que, allunyat del seu cos que l’empresona, experimenta pensaments i accions molt més plenes i enriquidores. Ja sé que el que dic és una conseqüència directa de la meva intuïció, la qual no sé on habita ni qui la dirigeix, però de la que em puc refiar plenament per la bona companyia que m’ha fet fins ara al llarg de la meva diversificada vida terrenal. Qui no es fia no és fiat, deia la meva sàvia padrina materna, una dona alta i prima que va viure al camp i del camp com a pagesa, sembradora i recol·lectora, com a mestressa de casa i com criadora d’infants i de petits ramats de conills i gallines, i com a veremadora de raïm i figueralera de figues cristianes i de moro, ulls de perdiu, bordissots blanques i negres, coll de dama i verdals. Oh, el camp, la saviesa i l’edat!

Tenir una edat és tenir tota la riquesa i tot l’or del món. Jesús de Natzaret va morir jove perquè el mataren, però va enaltir en moltes ocasions la saviesa de la gent gran. Qui creu en mi no morirà mai, va dir. Shakespeare anava equivocat: la qüestió no és ser o no ser, és creure o no creure. Ja som, per tant no podem no ser. Som per creure, per gaudir de la nostra vida i de la nostra edat, sigui com sigui una i sigui com sigui l’altra. El Nou Testament ens assegura que l’esperit dels homes, a diferència del cos, és etern. L’esperit no té edat. L’esperit dels homes és immortal. Els homes som immortals. Aleshores, perquè inquietar-nos, perquè perdre el bon humor i l’alegria? Tot això no ens ho diu només l’Evangeli, sinó que la nostra mateixa edat ens ho indica. Mai diem que ens fa mal l’esperit, ni la intuïció, ni l’amor ni el mateix humor. Som espirituals; i l’edat, l’experiència, la saviesa dels anys, ens ho confirmen. És per posar-se a riure. Riure era el que feia ma mare. Quan era a punt de morir, i ella ho sabia, no feia més que repetir que estava bé. Les meves preguntes obre la seva situació emocional la molestaven. Els seus ulls em miraven i era com si digués: «Que no ho veus que estic bé? No havia estat tan bé mai». Jo no me’n sabia avenir, i pensava: «No sap què diu». Però ara crec que sí que ho sabia. L’edat la mantenia ben informada. Quan li vaig preguntar si volia res de mi, em digué que tingués cura de les nines. Les nines eren les meves filles, les seves tres netes. No era per ella que m’havia de preocupar, sinó per elles. Quina gran meravella que és l’edat.

Sí, ho és tant, de meravellosa, que ens dona poder per interpretar la vida de la manera que nosaltres mateixos volem. I tots la volem absoluta, completa i sense límits de temps ni de coneixement. L’edat ens permet valorar generosament la nostra existència terrenal i albirar un futur etern admirable. Jo m’aferro a aquesta realitat personal. No hi ha res superior a la meva persona, per tant seria estúpid no acceptar-ho i no viure-ho. Una cosa realment admirable de l’edat és que, malgrat no entendre res a pesar de la seva enorme experiència de la vida, s’abandona al misteri i a l’avenir, i disculpa totes les errades comeses, tant les pròpies com les dels altres. Per què, doncs, témer res, cap conseqüència, cap retret? Només un mateix sap els secrets de la seva consciència. I si en resta cap de secret, la mort diplomàtica i alliberadora que s’acosta, sense gens de desfici i molt cordialment amb l’edat, l’esvaeix.

Per això no és cert que sempre tinguem la mateixa edat. A l’adolescència valorem la vida i la mort de manera molt diferent de quan vivim la vellesa. William Somerset Maugham, el gran novel·lista i dramaturg britànic, ho va interpretar molt bé quan va escriure que l’edat ens allibera de fer les coses com les fan els altres. Les fem tranquil·lament com volem nosaltres, sense por de que ens censurin o critiquin. Així que intentar fer estraperlo amb l’edat, afegint-nos o llevant-nos anys, és fer-nos trampes a nosaltres mateixos. La millor acció i el millor pensament respecte a l’edat és alegrar-nos de posseir-la. Cada passa que fa ens acosta a la plena felicitat. Sé que no és fàcil assumir aquesta realitat: és per això que tenim el consol de la Literatura. La ficció literària ens mostra més la certesa dels fets que el realisme quotidià que ens envolta, per màgic que sigui. El realisme màgic de Gabriel García Márquez, i de tots els autors del boom sud-americà que l’han imitat, no té punt de comparació amb el relat evangèlic de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús. Aquesta és la força de la narrativa, de la poesia i de l’escriptura dramàtica. Com pot ressuscitar un mort si no ho fa a través de la Literatura? No ho pot fer d’altra manera, i en els evangelis ho fa d’una manera més real que la real.

Per això el Nou Testament és el llibre que els supera a tots. Per això és el llibre més alliberador que s’ha escrit mai. Per això al seu costat tots els altres es queden reduïts al no res. L’edat. L’edat i les festes de la Literatura m’han portat fins aquí a viure amb l’esperança que ho faig. És l’edat i la Literatura les que em permeten dir que, arribats a aquest punt, ens podem permetre redactar, cadascú de nosaltres, el nostre propi Nou Testament. Tanmateix, investits de la nostra experiència i de la nostra bona fe, no diferirà gaire de la veritable veritat. Però, més que res, penso que encertarem plenament, si no en la lletra, sí en el seu esperit. I és d’això del que es tracta: de viure relaxats i de dormir tranquils. Antigament, els egipcis, s’inventaren l’oikonomia, que era la bona gestió de la vida domèstica, on els de més edat, els d’una «certa edat», ensenyaven als joves com adquirir i mantenir la prosperitat, com governar la casa i l’entorn social, com actuar amb ells mateixos. Un exercici de caràcter fonamentalment pragmàtic que només aquells que tenen ja «una certa edat», i en són conscients, són capaços de transmetre.