Ara que és estiu i els més petits tenen vacances, de ben segur que, en moltes famílies, els padrins agafen un paper especialment important. Els padrins, o avis, solen ser persones amb molta experiència i, per tant, sovint es poden considerar que són persones sàvies: ara bé, això no vol dir que els avis s’hagi de dir igual que els savis. Com segurament ja sabeu, aquests dos sintagmes no sonen igual en català: mentre que en un cas (els avis) la s de l’article és sonora i, per tant, diem el[z]avis (també si hi posem un article salat, ja que llavors sonaria e[dz]avis), en l’altre (els savis) les dues s que hi ha seguides formen un sol so, el de la s sorda: el[s]avis o e[ts]avis.
Hem de tenir en compte que, quan parlem, l’única manera de separar segments és fent pauses. Us heu trobat mai que, a l’hora d’aprendre una nova llengua, no sabeu on acaba una paraula i on comença la següent? Això passa perquè, en el discurs oral, no sempre separem les paraules amb pauses (altrament, el discurs es faria etern i, sobretot, molt difícil d’entendre), la qual cosa fa entrar en contacte el so final d’una paraula amb el so inicial de la següent i, en conseqüència, es produeixen modificacions en alguns sons.
Una d’aquestes modificacions és la sonorització d’algunes consonants finals quan entren en contacte amb consonants sonores o bé amb vocals. Aquest fenomen afecta tant les consonants oclusives (/p/, /t/, /k/, /b/, /d/, /g/) com les fricatives (per exemple, /s/, com la consonant final de dos, /f/, com la consonant final de baf o /ꭍ/, com la consonant final de moix) i les africades
(com els grups /ts/ de tots o /tꭍ/ de mig), però ho fa de manera diferent en cada cas i, per no embolicar-nos, de moment només ens fixarem en les fricatives i les africades.
Cal tenir en compte, d’entrada, que, en català (a diferència de llengües com l’anglès), les consonants fricatives i africades sempre sonen sordes en posició final absoluta (és a dir, quan no hi ha res més darrere) o quan van seguides d’una altra consonant sorda. Per tant, si agafem les paraules anteriors, les pronunciarem do[s], ba[f], mo[ꭍ], to[ts], mi[tꭍ] quan són les últimes paraules d’una frase o quan van seguides de mots com pics, terrible, petit, tranquils i pot, respectivament (és a dir, quan diem dos pics, baf terrible, moix petit, tots tranquils i mig pot).
Ara bé, quan aquestes mateixes paraules, que en principi acaben en consonant sorda, van seguides d’una paraula que comença per una vocal o per una consonant sonora ([b], [d], [ɡ], [v], [z], [ʒ], [dz], [dʒ], [m], [n], [l], [r]), es produeixen alguns canvis. Així, si dos va seguit de la paraula anys, la essa final es pronuncia [z] i diem do[z] anys (amb un so igual que la primera consonant de zoo). Igualment, quan complementem baf amb l’adjectiu humit, direm una [v] i no una f: ba[v] humit. Pel que fa a moix, quan va seguit d’una paraula com gros, l’articularem amb el so de la j (com a la paraula pluja, per exemple) i direm mo[ʒ] gros.
Finalment, si tots va seguit de alhora, i mig quantifica el nom agost, pronunciarem to[dz] alhora (amb un so com el del grup tz de dotze) i mi[dʒ] agost (amb un so com el de tj de platja).
El cas de les oclusives és lleugerament diferent, però en parlarem, com hem dit, més endavant. Mentrestant, si teniu consultes, ens les podeu enviar a l’adreça galmic@uib.cat: les recollirem i en parlarem en algun dels articles d’aquesta sèrie.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)