Joan Maimó, un polissó valent i resistent

Maimó va ser víctima del franquisme. Els primers mesos de l’aixecament feixista va anar a salvar llibres a la biblioteca de Pere Reus, el jutge de pau que seria assassinat. Joan Maimó encara no havia fet els 15 anys i son pare, Miquel Maimó Marinenc, detingut, havia passat de la presó de Can Mir al camp de concentració de Sóller. Malgrat això, s’arriscà perquè sabia que si entraven els falangistes a la casa, farien una destrossa. El glapiren i en Boleto, un sàdic criminal de guerra, l’apallissà amb una verga de bou.

En acabar el servei militar, ja havia demostrat el seu talent com artista i li encarregaren un monument per situar al cementiri de Felanitx, devora del fossar on havien enterrat les 414 víctimes sepultades quan passava la processó del Ram el 31 de març de 1844. Aquella era la primera obra rellevant que se li confiava. No va escollir el camí més fàcil i va fer un àngel en pedra de Santanyí. Ens podem imaginar la solemne inauguració, amb la parafernàlia de l’època, amb les autoritats civils i religioses de vint-un-botó, en la més dura postguerra i en ple franquisme. El diari Última Hora de dia 27 de març de 1944 anunciava l’acte en un Editorial, Un dolor centenario. El Baleares de dia 31 afegia que la Capella Clàssica estrenaria una obra dedicada a les víctimes de la tragèdia felanitxera. És fàcil deduir l’emoció que es degué apoderar dels assistents a la inauguració de l’escultura i, fàcil també, imaginar els corprenedors parlaments. En canvi, allò que no és tan fàcil és entendre com ningú no va veure la polissonada de l’autor de l’estàtua; una argúcia que d’haver estar descoberta li hauria costat cara. De fet, fins molts d’anys després, amb motiu de retallar l’herba que envoltava la base de l’escultura per netejar-la, quan el fotògraf felanitxer Gabriel Bennàsser va anar a retratar la imatge, es va fixar que l’escut que hi havia als peus de l’àngel era... el republicà! El mateix escut de Felanitx que Pere Oliver i Domenge havia encarregat, substituint la corona borbònica per una idealització del castell de Santueri.

Joan Maimó tenia plena consciència tant dels valors republicans com de la catalanitat. Serà a l’entorn d’aquesta que veurem una segona polissonada. Cal recordar que Franco havia ressuscitat les ordres de Primo de Rivera incloses en el primer decret que va dictar. De fet, formalment i oficialment, el Real Decreto de 18 de septiembre de 1923 dictando medidas y sanciones contra el separatismo mai no va ser derogat per la República i Franco va tenir bo de fer ressuscitar l’aplicació de la repressiva normativa. L’articulat era contundent quant a l’ús de la llengua catalana, totalment proscrita de la vida pública, i atemptava contra l’ús dels símbols identitaris. Es vivia aquella pàtria «una, grande y libre» imposada per la força de les armes. Entre d’altres vexacions, l’article 1 del Decret deixava clar que No se podrá ostentar otra bandera que la nacional excepto en las embajadas o centros de naciones extranjeras. L’article 2 dictava les penes a aplicar als díscols: La ostentación de bandera que no sea la nacional, seis meses de prisión y multa de 500 a 5.000 pesetas. El resultat és bo d’imaginar: els territoris de la nació catalana veren desaparèixer, amagats o destruïts, els símbols històrics.

El mes d’agost de 1945 Joan Maimó era un jove de 23 anys que ja s’havia fet un nom amb dues obres monumentals. El mes de març de 1944 havia fet l’àngel del cementiri de Felanitx i, el mes de juny de 1945, el lleó de Sant Marc de Sineu. Era lògic que se li encarregàs el programa de festes d’aquell any. Cap problema. Les autoritats serien degudament ateses. Uns xeremiers delimitarien el marc cultural i una exageració de l’escut del poble exhibiria de quines egües venim. Ningú no va dir ni ase ni bèstia. Joan Maimó era un valent i, en plena dictadura i només amb dues icones, amb dues polissonades, va deixar clar que no només volia una república, sinó que la volia catalana.