cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 24°
31°

El poder superior

A l’autoritat immensa i infinita que tothom reconeix a l’interior de la seva consciència personal, a la qual majoritàriament coneixem amb el nom de Déu, tots li atribuïm, encara que no sempre gosem fer-ne el millor bon ús, la màxima intel·ligència i la màxima saviesa. A aquest imperi intern, Franz Kafka* el coneixia com el poder superior, o així és com alguns biògrafs i alguns crítics de la seva obra, s’hi han referit. Encara que ell, Franz Kafka, només li atorgava el do de la creativitat i de la poesia, i no de la totalitat de la seva persona. Sembla que era d’aquest poder superior que l’escriptor txec se servia, gairebé sempre de nit, per redactar els seus insignes i enigmàtics relats literaris, sempre tan grotescos i absurds.

Ell pensava que aquesta força interior tan extraordinària era la que li sostenia la mà a l’hora d’escriure: la de Déu. On es fabricava i qui l’originava aquest poder superior personal que ell sentia i que es posava a la seva disposició? Encara que la mania que practicava Kafka, la d’escriure majoritàriament de nit, li va crear un aura de foscor i de tenebra al voltant de la seva obra. Es tracta d’una equivocada interpretació. Res de fosc ni lúgubre ni de dolorós. Kafka s’ho passava molt divertit escrivint. He tingut ocasió de comentar-ho amb altres lletraferits com jo de la meva generació i més joves. Molts el contemplen com un autor malenconiós i sempre afligit per les circumstàncies de la vida. Res de tot això. A l’hora d’escriure era un creador lluminós i optimista. Segurament els seus relats, les seves novel·les i les seves narracions curtes han donat una imatge equivocada de la seva manera interior de ser. Si hagués estat així com molt dels seus lectors pensen, no hauria escrit ni una sola frase de les moltes que va escriure.

Jo el vaig descobrir als setze o disset anys. Va caure a les meves mans una biografia seva molt condensada en un volum d’aquestes característiques sobre els forjadors de l’època contemporània. Em va emocionar, commocionar i commoure. Vaig quedar impactat per la resta dels meus dies terrenals. Dins mi jo sentia el mateix que aquella breu ressenya biogràfica explicava d’ell. En aquell moment em vaig convertir en un veritable addicte de la seva obra i de la seva vida. Vaig buscar de seguir altres aspectes biogràfics i totes les seves obres que vaig poder. En el meu cas sí que puc dir que hi ha en la meva persona un abans i un després d’haver conegut aquest autor immens. De totes maneres, he de confessar que jo, d’antuvi, ja era «kafkià» sense saber-ho. De seguida em referiré als meus antecedents. Però el primer que vaig fer després de llegir per primer cop ‘La metamorfosi’ va ser escriure un conte, en castellà, titulat ‘Las cucarachas’, el conte més kafkià que s’hagi escrit mai. A més, al cap de pocs anys el vaig publicar, amb altres relats breus, en un recull titular ‘El peor enemigo’. Quina sort que tinc aquest referent personal! Bé, he dit que abans de conèixer Kafka jo ja era un esperit kafkià sense saber-ho. Reminiscències de la meva infància. Ma mare, a qui no em canso mai de referir-me en el meu esdevenir personal, segurament en va ser la causa.

Soc fill únic i net únic. Vaig ser criat més per la meva àvia que per la meva mare, però convivia les vint-i-quatre hores del dia i de la nit amb totes dues. L’àvia tenia cura material de mi, i la mare la tenia espiritual. Era molt de la broma. Tenia una imaginació desbordant i una rialla permanent a la boca. Ella mateixa es feia gràcia. El seu sentit de l’humor, que ara se’n diria negre, era extraordinari. Heretat de la seva família materna, on tots eren grans fabuladors i creadors de ficcions desconcertants. Ma mare jugava sempre a confondre’m. Quan es ponia el sol em feia creure que sortia, que en comptes de ser la posta era l’alba. I al revés. Això feia que jo em posés a córrer cap a l’escola per no fer tard, o que me n’anés a jeure perquè aviat seria de nit. Coses així. Aquesta actuació seva tan singular i anormal amb la criatura de les seves entranyes la feia molt feliç i li provocava veritables atacs de rialles. M’enviava a comprar aigua en comptes d’oli, cosa que era inexistent, en aquell temps, la venda d’aigua a cap botiga del poble. L’aigua era gratis i caiguda del cel. O m’encarregava que reservés peus de porc a la peixatera, que passava alguns cops a la setmana, per davant casa venent només gerrets i arengades. La vida cap per avall. Una nit, a les tres de la matinada, em va obligar a aixecar-me del llit perquè anés ràpid a cercar la llet a una masia el nom de la qual ella s’acabava d’inventar, lluny de casa, perquè el vespre anterior ens havíem oblidat d’anar a recollir-la. Jo tenia quatre o cinc anys, sis com a màxim, i en aquella edat els infants s’ho creuen tot.

La més gran de totes les seves «malifetes» que em va fer viure va ser quan es va fer passar per la meva tia Maria. Vaig arribar a casa, venint de jugar al carrer amb els meus amiguets, i la vaig cridar: «Mumare, mumare, ja soc aquí». Ella va sortir de la cuina i em digué: «Jo no soc ta mare, soc la tia Maria». Allò em va trastornar, pensant que la mare s’havia tornat boja. Quan ella va insistir en que no era ma mare sinó la tia, vaig córrer cap a casa de la tia Maria, que vivia a l’altre acera de ca nostra, i li vaig dir: «Mumare diu que ella sou vos. Que vos sou mumare i que ella és vos!» La tia Maria va anar de seguida a parlar amb la mare i la va agafar pels cabells: «Com t’atreveixes a fer-li això al teu fill? Digues-li que és una broma de les teves i que te’n penedeixes!» Però ma mare no va poder dir res perquè es moria de riure.

Anys més tard, no molts, vaig afeccionar-me a llegir i vaig descobrir Franz Kafka, la part masculina de la meva mare. I el vaig descobrir rient com ella, llegint ‘El procés’ i ‘El castell’ i altres narracions singulars i divertidíssimes seves, totes molt desconcertants. Als setze o disset anys vaig consolidar el meu sentit de l’humor de ma mare a través de la poderosa literatura kafkiana. L’adjectiu kafkià el vaig assimilar de seguida i mai no he deixat que s’allunyi de mi.

El poder superior que s’ha associat a Franz Kafka no era res més que seu propi poder interior. El poder superior que ell atribuïa a Déu era el mateix que Déu li havia transferit al seu esperit humà. Aquest era l’autèntic poder superior que Kafka va descobrir en ell: el poder de Déu. Quan el vaig llegir per primera vegada jo ja estava inoculat contra el seu virus gràcies a ma mare. Als meus setze anys ja feia estona que m’havien vacunat. Coneixia feia estona aquell poder interior, més que superior, que de molt petit s’havia despertat dins mi.

Visca Kafka i visca ma Mare!

*Aquest mes de juny celebrem el centenari de la mort de Franz Kafka.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.