El 13 si va unit als dimarts, diuen que serà de mala sort, no t’embarquis ni et casis!. Al món anglosaxó diuen que és el 13 i divendres, dia de mal rotllo, de mala sort, de ...el que vulgueu. Avui duc el número 13 al títol perquè és una xifra fatídica. 13 són les dones que han perdut la vida en aquest Estat espanyol d’ençà que començàrem l’any 2024.
Tretze persones assassinades en mans dels esposos, dels ex-, dels pares dels seus fills i filles,o no, tretze dones que han desaparegut de la vida de totes les persones que les estimaven, perquè uns energúmens deien o pensaven que no podien viure si no era al seu costat.
Tretze és un número fatídic a la primera setmana del mes de juny, quan hem votat els representants de cada Estat membre de la Unió Europea, que formaran part d’una cambra legislativa, el Parlament i segons les seves majories i minories conformaran les decisions, les directrius a dur a terme des del nord fins al sud.
Tretze dones assassinades a l’Estat espanyol, no ens diuen els mitjans de comunicació quantes n’hi ha a la resta dels 27 membres, no ens parlen de les estadístiques fatídiques de les víctimes del masclisme, de la violència vicària... No en parlen als telenotícies, als programes de debat, no hem vist que formi part de les prioritats a plantejar.
Hem viscut una campanya electoral per a les europees i només hem sentit parlar del dret a l’avortament, que els partits d’esquerres demanen i plantegen al programa que sigui un dret reconegut a tots els Estats. Les dretes, en canvi, en boca de la dirigent italiana Giorgia Meloni clamant pel contrari que no sigui un dret, que no es plantegi al Parlament europeu, que cada Estat faci el que vulgui...
La violència que pateixen les dones pel fet de ser-ho, la violència masclista, en totes les seves formes ha sortit ben poc en els debats, en les cròniques dels actes electorals. Hem de ser justes i hem de dir que sí que ho hem vist als programes de les esquerres, aquí.
Mentrestant, el sistema capitalista empara i dóna suport al patriarcat, és consubstancial en els seus principis de la competitivitat, de les regles dels mercats, d’aquella màxima del somni americà -dels estatunidencs, que pots arribar on vulguis, trepitjant a qui se’t posi de davant. En una paraula, l’individualisme duit al màxim que crea frustracions, infelicitat, malsons que generalment es fan pagar a aquelles que tens més a prop.
Tretze dones desaparegudes, mortes, en mans d’aquells qui et pensaven que eren els seus amos. A les xarxes socials, als webs del moviment feminista trobareu els seus noms, les seves condicions familiars, els llocs on han perdut la vida...
Altra vegada hem de reivindicar més recursos públics per a la prevenció, per a l’atenció a les víctimes de les violències masclistes, per als seus infants, per donar-los tot el suport que els permeti sortir de relacions afectives tòxiques, per a elles i per als fills i filles.
Prest acabarà el curs escolar, amb les vacances les famílies tindran davant mesos d’estiu, calorosos, on la convivència pot ser enriquidora o al contrari, un infern segons les relacions afectives de les parelles. Voldria que el número tretze arribi a final de l’any, això voldrà dir que Ni Una Més ha perdut la vida pel masclisme.
Esperem que aquest desig es faci realitat i que l’any 2023 aquí, sigui el del número fatídic 13 i que no n’hi hagi cap més, cap dona assassinada pel patriarcat que faci augmentar aquesta xifra.
