No conec cap empresa asseguradora comercial que faci contractes de felicitat. Deu ser inaprehensible la felicitat, el gaudi, el goig. Si més no, de manera il·limitada. Per això cal aprendre a ser feliços momentàniament, a estones curtes, a bocinets, com quan érem petits i ens menjàvem una pastilla de xocolata, que ens durava una setmana perquè l’assaboríem a llepadetes. En el meu cas, jo frueixo de la felicitat llegint. Llegint tot tipus de literatura, però sense cap pressa ni una, acariciant i llepant. Com més la paladejo, millor m’ho passo. Per això m’agraden les narracions fragmentàries, les que tenen molts diàlegs, els contes breus, la poesia filosòfica i la meditació transcendental, els aforismes i coses així, màgiques. Fa anys que vaig deixar de llegir els gran clàssics de la Literatura Universal. Els vaig llegir tots en el seu moment, i el que faig ara és rellegir-los a saltirons, passant d’un paràgraf d’un capítol inicial a un altre que finalitza. És que gairebé ara ja no em fixo en els noms de les ciutats ni dels personatges. Tant m’és on té lloc l’argument o la trama. M’és igual com es digui el protagonista o la seva amant, o la protagonista i el seu amant. M’interessa el present, el que diuen, el que parlen i, sobretot, el que pensen. Mai m’agradaren excessivament les novel·les històriques, i ja devia ser per això. A mi sempre m’han interessat les dones i els homes que viuen la vida, la resposta que donen a les seves situacions personals quotidianes, les reflexions que es fan a si mateixos. Més que res, sempre he tingut preponderància per tots els referents humans, per la naturalesa humana i la seva condició. Aquestes petites dosis de literatura són les meves assegurances de felicitat preferides. Afortunadament n’hi ha per triar i remenar. Cada dia més. Aquests autors han existit sempre, però actualment n’hi ha molts més, amb més quantitat i més qualitat. Jo penso que en part es deu a que aquests autors escriuen més per a ells que per a altres. Aquesta escriptura els dona seguretat i confiança en ells mateixos. En una paraula, els assegura i els augmenta la seva felicitat, el seu benestar personal i la seva posició política, literària i social.

Perquè avui en dia, els únics ingredients de felicitat als que té accés el poble analfabet, o als que té preferència, són els ansiolítics, les teràpies alternatives, els placebos, les herbes aromàtiques i les que antigament es deien medicinals. Hi ha un mètode de lectura que, sent molt allunyat de les lectures d’autoajuda, resulta molt útil a l’hora de trobar la felicitat. És l’assaig. Els autors de llibres d’assaig són molt rigorosos en el moment d’analitzar la condició humana en general i a ells mateixos en particular. Shakespeare i el Nou Testament, vet aquí les dues assegurances de felicitat que a mi m’han salvat en nombroses ocasions de l’avorriment i del tedi. Encara que qui més s’ha convertit en el meu gaiato major ha estat Michel de Montaigne. Però ja ho he dit massa vegades i no vull repetir-me, almenys de moment. Perquè estic segur que insistir en les precedències supremes i transcendentals, considero que és el millor tractament. Els pensadors de l’Antiguitat, com Sòcrates, Plató, Aristòtil, els pirrònics, els peripatètics, els epicuris, els cínics i els atomistes entre molts més formen el gran exèrcit del pensament humà. Però pel meu compte i a base de milers de lectures efectuades al llarg de la meva vida, he trobat maneres de pensar i de fer que majoritària i personalment m’han alegrat més el dies.

Sobre Shakespeare hi ha un autor francès destacadíssim que en va fer l’elogi més gran que jo he llegit mai. Em refereixo a Victor Hugo, el memorable autor de Els miserables i de Nostra Senyora de París. Victor Hugo va vessar a la biografia escènica de Shakespeare tot el seu talent i el seu geni. Victor Hugo va fer gran William Shakespeare, però aquest portava ja la seva grandesa de casa. Aquí hi ha la felicitat, la veritable felicitat. No hi ha millor assegurança de felicitat que aquesta. Hugo comença parlant dels homes oceà. Per a ell l’home oceà més gran de la Literatura Universal és William Shakespeare. I ho fa amb una prosa poètica com se’n veuen poques. Per referir-se als oceans humans fa esment a l’astrologia i a la meteorologia entre altres fenòmens de la naturalesa. Parla d’huracans, de trons, d’escuma, de núvols, d’aurores boreals, de raigs errants i de monstres marins, terrestres i celestials. És colossal. Llamps humans barrejats amb llamps divins.

Abans de descriure la gran tempesta que és William Shakespeare en persona, Victor Hugo no pot estar-se de citar els seus genis preferits de l’Art i de la Naturalesa. Diem Art, escriu Hugo, com diem Naturalesa. Aquestes dues paraules, Art i Naturalesa, extrauen l’ideal de les profunditats del món. Déu, diu Hugo, es manifesta en primer grau a través de la vida de l’univers, i en segon grau a través del pensament humà. Aquest segon grau és el que a mi m’ha interessat sempre, i es diu Art, Poesia, Música i Literatura, que són tan naturals com la mateixa Naturalesa. Hugo fa unes quantes parades que jo intentaré seleccionar per fer el comentari més breu. Diu d’Homer, el poeta nen, que el món neix i ell canta: és l’ocell d’aquesta aurora. Un altre, Esquil, està il·luminat per l’endevinació inconscient del geni. Ezequiel és el pensament acompanyat de bruels i bramuls. Lucreci viatja meditant, ja que Demòcrit l’ha fet pensar en la molècula i Anaximandre en l’espai. Juvenal és la passió, la febre, la humanitat. Tàcit, Joan i Pau, Dant, Rabelais, el gran Rabelais. I, finalment, Shakespeare: el geni de Shakespeare és una totalitat.

Serà del tot oportú, aquí, després de tants oceans i rius cabalosos, referir-me com sempre faig, al protagonista del Nou Testament. Jesús de Natzaret és més que un riu infinit i que un oceà sense límits: és el mismíssim Univers que es fa present entre tots els estels, trons i núvols. La Literatura com a assegurança de felicitat és un fet indiscutible. Gràcies a Shakespeare i al Nou Testament la vida dels humans ha millorat molt els últims segles. Aquests genis convocats per Victor Hugo, diu ell que són sobirans, delimitats, tenen el miraculós defecte de l’exageració i la més gran quantitat d’infinit. És cert que la felicitat, per molt que llegim, no està encara assegurada del tot, ni molt menys blindada, però si ens recolzem en la literatura històrica i contemporània adquirirem una recompensa tan gran en el nostre viure quotidià i diari que tot ho veurem d’un color més alegre i optimista. Més assegurat, més segur i més feliç.