Ben mirat, la nostra única propietat vertadera és la natural: nosaltres mateixos. La que tenim quan naixem. Totes les altres, si és que en tenim, són adquirides, ja sigui d’una manera o d’una altra. Diu Chuang-tzu que la fluïdesa de l’aigua no és el resultat d’un esforç per part de l’aigua, sinó la seva propietat natural. Els éssers humans en tenim diverses de propietats naturals quan naixem. I si no les tenim quan naixem, la mateixa naturalesa ens les va donant. No cal esforçar-nos. Les tenim en potència. Res no pot apartar, a l’home virtuós, del seu influx natural, fins i tot sense cultivar-ho. Les coses naturals, i tot és natural en aquest món, no cal que cultivin els seus atributs personals congènits. Només cal adaptar-se a la naturalesa pròpia.

Som, per tant, o ens cal ser només, éssers adaptables i adherents. No necessitem res més que adaptar-nos a la vida que se’ns ha donat, i adherir-nos naturalment a ella. Només ens cal ser coherents amb nosaltres mateixos i fer fruitar les nostres característiques naturals, més que res la gran hisenda privada que és el nostre ésser incommensurable. Així contemplo jo la vida de Jesús de Natzaret, com una vida natural, si es pot dir així. Tot era intrínsec en ell. Em fa la sensació que no feia el més mínim esforç per ser i per actuar com era. Tal com va néixer, va créixer. No va anar a escoleta quan era petit, no va anar al gimnàs per potenciar la seva musculatura quan era adolescent. No va aprendre grec ni llatí per comunicar-se amb els altres, com fem nosaltres ara aprenent castellà i anglès. No li calia fer res més que respondre a la seva identitat natural, divina i humana, i anar vivint en conseqüència.

Nosaltres ens compliquem molt la vida sense necessitat. Però ens basta ser naturals. La naturalesa no fa obres d’art, perquè tot en ella mateixa és art. Però és art natural. Sembla una contradicció: si és art, no pot ser natural. Bé, jo ja m’entenc. Jo ja m’entenc, i d’això es tracta: d’entendre’m a mi mateix. Cadascú que procuri per ell, i Déu per a tots, deia la meva padrina, tan analfabeta i tan sàvia. L’absurd de la vida, que és infinit i múltiple, immensament divers, el fabriquem nosaltres mateixos quan no vivim la nostra existència personal amb absoluta naturalitat. Jesús de Natzaret és tan natural que, fins i tot, dona per natural que el matin, que l’escupin i que l’insultin durant tota la seva vida. Aquesta és la seva identitat natural. El Pare ho vol així. El Pare de Jesús, que també és Pare Nostre, és la naturalesa humana que ens acompanya sempre? Segurament. La voluntat del Pare no és la mateixa naturalesa? A vegades m’ho sembla, però ho he de tornar a pensar i repensar moltes vegades encara.

Potser és una manca d’apreciació per part meva, o d’atenció, però la Naturalesa sempre m’ha semblat bastant despreocupada pel que ens passa als homes. Fem el que fem, ella va fent. La nostra actuació no condiciona mai la seva. És desconcertant. En aquest sentit, sovint he pensat que la forma d’actuar de la Naturalesa és paradoxalment sobrenatural. José María Cabodevilla, aquest pensador extraordinari de les reaccions humanes, se sorprenia, en un dels seus magistrals assajos, de la indiferència sobirana de la Naturalesa «envers les obres, indústries i vanitats» dels homes. Només jo, pel meu compte, hi afegiria la saviesa sobirana d’aquesta indiferència. Perquè si no fos sàvia, seria inútil i gratuïta.

El mateix Cabodevilla ens ho recorda en molts altres moments dels seus llibres plens de meravelles. I és que els homes som el que som: ni més ni menys. Per això aquest autor cita el sentit lúdic de Thomas More i la seva jaculatòria més famosa: «No permetis, Senyor, que em preocupi massa de mi mateix ni que em concedeixi una importància que no tinc. Déu meu, dona’m sentit de l’humor». És a dir, sentit natural. Fins i tot algunes pregàries són antinaturals o, si més no, culturals. Diu Cabodevilla que un sant tan ben posicionat com Sant Josep, pare putatiu de Jesús i espòs de sa Mare, la Verge Maria, de la qual era un devotíssim exemple, no va resar mai el rosari. Això no significa que el rosari no sigui un gran consol per a tots els cristians que dubten de si es porten degudament, sinó que a la naturalitat pròpia no li calen accessoris addicionals. Contemplar un elefant quan badalla és un gran espectacle, més que res perquè no ho contemplem massa cops a la vida. No cada dia veiem badallar aquests enormes paquiderms.

La pròpia propietat natural ens mostra qui som, quin és el nostre valor i la nostra importància política i social. Ens diu qui és cadascú. Qui és qui. Tots els afegits són artificials i no fan res més que portar-nos problemes absurds a la nostra quotidianitat. Així que el que hauríem de fer és deixar de controlar-nos a nosaltres mateixos: deixar que la vida faci el que ha de fer: deixar-la que, senzillament, succeeixi. Que sobrevingui i esdevingui. Que flueixi. Encara que no comprenguem la pròpia naturalesa, ella esdevé i flueix: és el nostre destí. Un destí que sobrevé de manera inconscient per part nostra, sense cap art ni cap lluita personal, conformant el que entenem com el fruit de la nostra gènesi, com el peculiar miracle de la vida. Un miracle format per més d’un vuitanta per cent d’aigua. Perquè els homes, en el fons, som realitats fetes d’aigua.

Kuan-tzu, més conegut entre nosaltres com Chuang Tse, quatre-cents anys abans de Crist, ens diu que l’aigua és la sang de la vida i flueix a través dels músculs i de les venes. L’aigua posseeix les facultats vitals més completes, es troba al Cel i a la Terra, es manifesta en el metall i en la pedra, i es concentra en les criatures vivents. Parla de l’aigua com quelcom espiritual. L’home és aigua. Quan els òrgans reproductius del mascle i la femella s’uneixen i el líquid flueix creant formes, es congela per formar l’home. De tot plegat, no hi ha res que no es conformi de l’aigua, perquè és l’aigua la que posseeix les facultats més completes. Etcètera. Aleshores, podríem preguntar-nos si en el principi fou l’aigua, si l’aigua ha fet la nostra naturalesa? Acaba dient Chuang Tse que el Savi, quan governa el món, simplement fa ús de l’aigua com a únic instrument. Ens preguntem, finalment, si és l’aigua la nostra propietat natural. Sembla que és així.

S’acaba de reeditar una novel·la d’aigua, marina i marítima, del meu bon amic i escriptor de raça, Antoni Vidal Ferrando, titulada ‘Les llunes i els calàpets’, una obra plena de poesia, saviesa i èpica, on es parla de la natura com l’únic llenguatge no convencional. Quina gran troballa més certa i més literària, aquesta! La natura, la que ens regala la nostra única i veritable propietat, no perd el temps amb pactes ni convencionalismes polítics ni socials. La natura va fent pel seu compte sense cap necessitat d’acords amb res ni amb ningú. Seguint el Tao, som com una espasa que fa talls però no se’n pot fer a ella mateixa. O com un ull que hi veu però no es pot mirar ni veure a ell mateix. És Alan Watts qui acaba dient que el més gran obstacle per assolir el coneixement objectiu és la nostra presència subjectiva. Aquesta és la saviesa que ens proporciona la propietat natural.