nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
24°

Immensament feliç

En el moment d’escriure aquestes línies personals soc un home immensament feliç. Sempre em passa el mateix quan escric. Jesús digué, parodiant-lo: «Llegint, la vostra tristesa es convertirà en goig». Mai millor dit. Els llibres, com Jesús de Natzaret, poden dir en veu ben alta: «Nosaltres som el Camí, la Veritat i la Vida». Escrivint anem més enllà: transcendim la nostra naturalesa. La transcendim perquè alguna cosa hi ha més enllà. Si més no, hi ha la literatura. La Gran Literatura. És cert que sovint aquesta íntima felicitat està amarada d’una certa i misteriosa melancolia. Però això no fa més que reforçar la meva emoció de lector veterà de primera hora i de reiterada relectura. No parlo per parlar. Des que vaig llegir i rellegir ‘Anatomia de la melancolia’, de Robert Burton, m’ha quedat dins les entranyes aquest sentiment agredolç d’allò que conforma la profunditat més amagada de la condició humana. La vertadera felicitat no pot existir sense unes gotes d’atribolament i nostàlgia. És el condiment que perfecciona el plat: la cirereta vermella que corona el pastís. On millor ho percebem, almenys en el meu cas, és en les enèsimes relectures i meditacions del Nou Testament. Sobre el lector sempre sobrevola un tel que enteranyina la nostra activitat reflexiva. És aleshores quan cal fer ús il·limitat de la virtut teologal de la fe. Oh! Oh, la fe: la fe ho soluciona tot. Creure és la millor teràpia que existeix. Aquí és un s’amaga la més feliç de les felicitats. Ho sabem de sempre, des del primer moment inconscient de la nostra existència. Basta recordar la primera infantesa, l’enorme confiança amb els nostres progenitors. Només els que hem actuat amb absoluta confiança hem sobreviscut. La Gran Literatura és això, és així.

Tota lectura, amb més o menys intensitat, és un gaudi. Quan es tracta d’una relectura, el gaudi està assegurat contra tot tipus d’infortuni i d’adversitat. Així i tot, jo no deixo mai de prendre les meves precaucions personals. Procuro no precipitar-me amb les meves emocions. Per això vaig en compte per no fer mala via i perquè no se’m pertorbin les entranyes. Un dels grans plaers de la lectura és llegir a miquetes. Només suggerir aquesta lectura «a miquetes» ja produeix una salivera de felicitat especial. He de dir que, a més de llegir-hi, jo sempre hi he escrit, a miquetes. Tot el més important que he fet a la vida ho he fet «a miquetes». Quan corria les meves curses de cap de setmana, també ho feia a miquetes. Mai vaig córrer una marató. Sempre només vaig participar a curses curtes i mitjanes, de set a divuit o vint quilòmetres com a màxim. Només en una ocasió vaig fer la «gran carrera» d’Inca a Ciutat, trenta quilòmetres. Vaig fer el fetge per la boca, i durant una setmana vaig tenir les cames de fusta, sense poder fer passes llargues ni pujar escales. Ja sabeu, els que ho sabeu, que els meus gèneres preferits, a l’hora de crear, són els aforismes i els diàlegs teatrals breus. Aquí em trobo com un peix dins l’aigua. Com els peixets que no saben què és l’aigua, com deia David Foster Wallace, de tan ben acollits com es troben en el seu estat natural. Mai he llegit cap novel·la de Dostoievski ni de Tolstoi ni de Balzac d’una sola tirada. No tinc alè ni físic suficient. De la mateixa manera que les tres o quatre novel·les més llargues que he escrit no superen les dues-centes pàgines.

He de confirmar, però, una vegada més, la felicitat immensa que em proporcionen tant la lectura com l’escriptura. Gairebé entro en trànsit amb qualsevol lletra impresa. Si és literària, la felicitat està assegurada. Trobar-me a l’interior d’un escenari urbà o bucòlic, silenciós o festiu, és igual: a tots els indrets i acompanyat de qui sigui, soc immensament feliç. Els personatges que m’acompanyen són d’una tendresa infinita, d’una caritat il·limitada. Tant és si em trobo envoltat de borratxos, de delinqüents, de lladres i assassins, de malalts físics o mentals, de polítics i empresaris corruptes, de drogoaddictes, de fanàtics de dreta o d’esquerra. És igual. La literatura els transforma en éssers entranyables. Cap d’ells no em pot fer el més mínim dany, cap d’ells no pot inferir-me la més petita desgràcia personal. Tot és goig. Tot és poesia. Tot és festa i alegria. La literatura converteix la vida en una experiència meravellosa. Tant si estic llegint Oscar Wilde, com si llegeixo Joseph Roth, Tolstoi o Dostoievski. Tant és. És igual si passejo amb Virginia Woolf o amb Alice Munro, en Emily Dickinson o amb les germanes Brontë. Quina meravella existencial més extraordinària és aquesta! Sovint, la jerarquia catòlica, si tingués l’experiència de la felicitat lectora, no amenaçaria els fidels amb l’infern o el purgatori, no els faria fer processons i misses cerimonials ni assistir a litúrgies llargues i avorrides, sinó que els aconsellaria llegir una bona novel·la de Gabriel García Márquez o uns quants contes de Pere Calders. D’aquesta manera els despertaria la joia de viure i els descobriria el tresor de la felicitat.

I quan escric, la felicitat se intensifica de manera infinita. Aquí ja hi entra la creativitat personal. Crear és la felicitat màxima. Quan Déu ens proporcionà la facultat creativa ens va fer el més gran regal que podia fer a la Humanitat. És aquí que ens creà semblants a Ell. Jo no paro de donar-li gràcies per aquest immens present literari. Encara que jo no he llegit ni llegeixo mai i tampoc no escric ni he escrit mai per formar-me ni informar-me, sinó per gaudir i per passar gust de fer-ho, és a dir, per experimentar el màxim de felicitat, no puc menysprear de cap manera els aspectes positius, en aquest sentit, que la lectura i l’escriptura m’han proporcionat i em segueixen proporcionant. Que els homes siguem capaços de crear, i que ho siguem de manera conscient, no es pot pagar de cap manera. Només ho podem agrair amb una immensa felicitat impossible de demostrar, però si de sentir i experimentar. Rellegint i «reescrivint» el Nou Testament trobo que és admirable i molt divertit veure-ho tot com ho veren els quatre evangelistes. Espatarrant és l’adjectiu més adequat!

La millor forma de fer-ho tot és fent-ho: creant. En el meu cas, llegint i escrivint. Sobretot llegint, que resulta una manera més activa de fer-ho. Per a mi, escriure, a més de gaudir i gaudir i gaudir, és la millor manera d’agrair. Agrair, que, a la vegada, multiplica la felicitat i el gaudi. I això és tot. No cal res més. Res més. Tan fàcil i senzill com això. Tan natural. Tan feliç, saludable, religiós i normal. Tant, que m’entren ganes de saltar d’alegria i no parar mai més de riure, cantar, jugar i ser lliure!!!!!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.