algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
19°

La por a tot

La filosofia i la religió degueren néixer de la por dels homes. Abans i ara, tot ens ha fet por als homes. Por en el seu significat més popular. Diem por per peresa d’afinar el mot, ja que aquest es pot subdividir en matisos infinits. Moltes vegades m’he dit a mi mateix, rellegint el Nou Testament, que si aquesta història de Jesús de Natzaret és de bon de veres es tracta d’una autèntica meravella. Si tot el que es conta en aquest magnífic llibret és de «bon de veres», com diem a Mallorca, cal valorar-lo en tota la seva estimació. Però, com a lector empedreït que soc, encara que no sigui ben de tot de «bon de veres», que sigui literatura, també es fa estimar igualment. Si no és de bon de veres es mereix ser-ho, pel que conta i com ho conta. I per l’estil de la narració. Més encara, quan se’ns diu que està escrit per quatre persones diferents. Quatre homes que visqueren, directa o a través d’un interlocutor així mateix directe, aquesta història i aquests fets. Soc un lector de literatura, però per mi sempre la lletra impresa ha estat literatura. I la literatura és la meva principal eina de comportament i de vida. Tot plegat significa, en aquest cas, tant la filosofia com la religió nascudes de la por humana, que són un efecte natural de tot plegat. Un peix que es mossega la cua. Se la mossega per no tenir por. Per mantenir-se despert i a l’aguait.

Avui en dia encara els filòsofs es pregunten perquè i per a què pensar. I no s’ho saben respondre. Sembla que la majoria estan d’acord en que els homes pensem perquè tenim por. Perquè seguim tenint por. La por genera dubtes, i els dubtes generen preguntes. És d’aquestes preguntes que neixen nous dubtes, i així es va desenvolupant el pensament. Sigui com sigui, la por no desencadena la filosofia ni la religió. Qui ho fa és la curiositat. En el meu cas, la curiositat m’he dut a observar tot el que m’envolta, tot el meu passat i tot el meu futur fins on soc capaç. Però sobretot em fa estar a l’aguait del meu present. A part del present, poc m’interessa la resta. Però tinc i he tingut sort. Molta sort. Jo no penso per esbrinar on es colga el dimoni. Jo penso perquè m’agrada fer-ho. Passo gust de pensar. Molt. Penso perquè m’agrada pensar, perquè passo gust. A qui em preguntés perquè penso, li diria que penso perquè trobo que el pensar, el «meu» pensar, és la cosa més divertida que conec. Jo penso que pensar constitueix el joc humà essencial per excel·lència. Aleshores, perquè la gent té por? Malgrat l’imperatiu cristià de no tenir por, els homes seguim tenint por. Per cristians que ens declarem i que ens vulguem sentir. Ens declarem i ens sentim cristians, però no practiquem al cent per cent el que diem que som. Un cristià perfecte no tindria por, perquè la perfecció cristiana és assumir i acceptar i obeir el que Jesús ens manà fer. La indicació de no tenir por va ser una ordre, o, simplement, un suggeriment? També Jesús ens digué que estiméssim, que ens estiméssim uns als altres com ell ho havia fet. Tampoc podem. No podem fer-ho. Ni podem estimar ni podem deixar de tenir por.

A mi, que m’agrada personalitzar per sobre de socialitzar, des que soc conscient de l’imperatiu del Nou Testament, «No tingueu por», m’ha desaparegut en gran mesura el sentiment de por. No perquè no en tingui, sinó perquè Jesús ens ordenà que no en tinguéssim. La voluntat humana encara funciona: som capaços de fer anar, també en gran mesura, les nostres emocions per el camí que volem. L’única manera de no tenir por és ser cristià, i tanmateix el món, a la llarga, serà cristià o no serà. El temps, ja ho veureu, ens donarà la raó. Donarà la raó a Jesús de Natzaret, al Nou Testament, al millor conjunt de mites i relats humans que s’ha escrit mai. Però, de moment, la por persisteix. Seguim tenint por: por a tot, al que sigui real i al que sigui fantasia o ficció. Passa el mateix amb l’amor: estimem, però seguim no estimant. Sembla que són dues emocions, la de la por i la de l’amor, incontrolables per la condició humana. Fem la guerra i ens odiem uns als altres perquè no tenim amor i perquè tenim por. Tenim por i tremolem, però també tenim amor i no ens apassionem. Alguna cosa trontolla. No coneixia Jesús, de manera plena, la naturalesa humana? Com és que ens va manar aquestes coses, aquests manaments impossibles de complir? Fent-nos aquestes preguntes quotidianes, naturals, no sorprèn que encara tinguem por. La resposta final, de moment, és la d’acceptar les nostres enormes limitacions. Pare, que es faci la vostra voluntat i no la meva. Però això, no és resignació, pura covardia? No! Aquí tenim la solució: no és resignació ni covardia: és el rebuig a la por i l’abraçada a l’amor. És posar-nos a les mans del Pare, com va fer el propi Jesús. Aquest és el gran misteri del veritable cristianisme! Aquest és l’antídot que tot ho guareix. Si o no?

La Literatura, a nivell cultural, humà, ens allunya substancialment de la por. A través de la lectura constant ens guarim, anem confiant cada cop més en els altres i en nosaltres mateixos. Confiar en ‘Cien años de soledad’, de Gabriel García Márquez, per les raons que siguin, fa que jo confiï més amb mi mateix. Confiar en Tolstoi, en Kafka, en Wilde, Virginia Woolf, en tants i tantes i tants poetes, escriptors i dramaturgs, fa que ens fugi la por i ens augmenti l’estima pels altres. Confiar en els llibres ens fa lliures. Confiar en el «Nou Testament» em fa confiar absolutament amb mi. Tot plegat no deixa de semblar contradictori, força surrealista. Bé, què voleu? Voleu que tot peti i deixar de tenir fe amb allò que més desinteressadament ens interpel·la i, fent ús indirecte de la redundància, ens interessa? Allò que ens diverteix, ens entreté i ens enamora?

M’estranya que Jesús de Natzaret, al seu Nou Testament a través dels quatre evangelistes, no apel·lés amb més insistència al sentit de l’humor i a l’esperit lúdic quan es dirigia als seus deixebles i als seus seguidors habituals. L’humor i el joc esborren qualsevol empremta física i susceptible de por. Rieu-vos de vosaltres mateixos i assolireu la plenitud interior, l’alegria, la salut. Qui viu en esperit lúdic i té sentit de l’humor no pot experimentar els efectes negatius de la por: les seves entranyes s’omplen de goig i de pau íntima i pròpia. Qui té aquest sentit lúdic i aquest sentit de l’humor s’oblida definitivament -almenys en el moment que viu i en l’ara, en la seva circumstància actual-, de la seva manca d’amor i del seu excés de por. O això és el que vull pensar jo, perquè m’agrada pensar-ho. M’embriaga pensar així.

Quan no puc més, reso. L’oració no és un símptoma de por, com hi ha gent que s’ho pensa. Tenia por Jesús quan pujava a la muntanya a orar i a estar a soles amb el Pare? No era por el que tenia, sinó amor. Volia estar concentrat i gaudir del seu esperit sant, de la companyia celestial. És cert que segurament això li donava coratge, més que res un augment del seu coratge i no una fugida de la por que presumptament pogués experimentar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.