cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
27°

La frivolitat

En principi, que un líder faci a sabre que no està convençut d’exercir el lideratge, que un líder posi en dubte la seva continuïtat, que un líder agafi uns dies en que abandoni públicament aquesta funció, a priori, això és una temeritat i una irresponsabilitat. És una frivolitat. El líder ha de projectar solidesa, solvència, resilència, convicció, capacitat; i si manifestes que no tens clar que vulguis romandre en aquest paper estàs projectant just el contrari. Per això, en teoria, el moviment de Pedro Sánchez hauria de ser clarament negatiu pel seu lideratge i li hauria de passar factura.

Me fa la impressió que passa just el contrari. Que Sánchez surt reforçat. I aquesta paradoxa? Ja fa estona que bona part de la política no es fa des de la racionalitat sinó des de l’emotivitat. Així, coses que des de la racionalitat són una pura frivolitat (un president del govern no pot demostrar debilitat, no pot fer veure que està tocat, que no va a per totes, i suspendre la seva agenda perquè ha de reflexionar), ara bé, des del punt de vista de l’emotivitat pot suposar capgirar una tendència d’antipatia i passar a aconseguir el protagonisme de la víctima que genera un sentiment de solidaritat, humanitzar el personatge... És evident que això només passa a una determinada franja de la població, hi ha una majoria que té molt clar si està a favor o en contra de Sánchez i, per tant, tot aquest show no trastoca la seva posició, però hi ha una franja més indefinida que en aquest episodi se sent més aprop den Sánchez persona/família que dels seus afamagats atacants.

El populisme és frívol perquè dona respostes simples a conflictes d’enorme complexitat. La legislatura passada Vox atacava Armengol per l’arribada de pasteres amb immigrants que volien entrar il·legalment a Europa, o l’atacava per l’okupació il·legal d’immobles, situacions que continuen bàsicament igual però que ja no s’imputen al Govern Prohens. Perquè com tots sabem aquests temes en essència no són de competència autonòmica però al populisme aquests detalls li són intranscendents quan li interessa utilitzar-los. La gent premia el populisme i per això tots els partits viuen un certa efecte arrossegament.

En aquests moments el populisme triomfa. La gent i els mitjans no cerquen serietat, cerquen contundència i radicalitat, cerquen espectacle. I en Sánchez és un mestre en el contorsionisme i l’adaptació al que convé en cada moment. Podemos havia d’acabar amb els socialistes i resulta que els finiquitats han estat els de la nova política. L’aparell socialista havia d’acabar amb en Sànchez i les velles glòries estan més aprop del PP que del seu propi partit. La jugada de Sanchez són focs artificials, la seva tasca no és fer jocs de mans sinó governar un estat, els focs surten cars i són molt efímers, però com agraden els focs artificials.

L’argument racional és que Sánchez fa la moció de censura fonamentada damunt el fang (la corrupció) però ara li molesta el fang, però qui se’n recorda de com i per què va arribar a la Moncloa. Igual que qui se’n recorda si va donar suport al 155 a Catalunya en contra dels seus socis de legislatura o que considerava l’amnistia una heretgia abans de necessitar els vots de segons quin partit. Tot això són vuits i nous i cartes que no lliguen, perquè formen part d’espectacles passats i consumits i allò important és fer nous espectacles. Com deien aquells dibuixos animats: no se’n vagin encara que n’hi ha més!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni F, fa devers d'un mes
Te raó, a mi tampoc m’agrada en Sánchez. Es una llástima que El Pí i MES no facin front comú, malgrat les seves diferencies.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente