muy nuboso
  • Màx: 26°
  • Mín: 19°
22°

Els perills de l'autonomia en la descolonització africana

ACLARIMENT: Amb aquest tercer article d’Alien Habib Kentaoui* publicat originalment aquí acab aquesta sèrie de tres articles manllevats a la premsa internacional i que durant tres setmanes he publicat cada diumenge. Esper que la temàtica de cada un d’ells hagi estat d’interès. En qualsevol cas, són opinions sobre temes que formen part de les meves preocupacions, i amb les que m'identific plenament. La traducció és cosa meva.

***

Sobre el Sàhara Occidental, han sorgit recentment, cadascun a la seva manera, una plètora d'opinions d'acadèmics, experts i diplomàtics de les cancelleries occidentals, i una afluència de visitants a la regió, tots inflamats pel desig d'una «solució» al conflicte.

Tothom veu la seva continuació com una deriva greu i incontrolable cap a una conflagració a gran escala. Alguns, preocupats per la banalització del dret internacional, demanen respecte als drets legítims del poble sahrauí.

Uns altres, gairebé amb crits de culpa, proclamen que el conflicte s'ha prolongat durant dècades i que és hora de posar fi al seu atrinxerament. Aquests últims, amb sentiments tant altruistes com evanescents, afirmen que la voluntat del poble sahrauí és encara insondable. I entre totes les opcions possibles per a respectar la seva voluntat, opten per la més inoportuna, la menys creïble, la menys democràtica i la menys realista.

No obstant això, no es limiten a insinuar, sinó que repeteixen fins a l'avorriment, que l'autonomia -proposició buida i inapropiada- és la millor opció que respon a les aspiracions del poble sahrauí. Alguns, més ardents, afegeixen el superlatiu «més» per a distingir-se dels altres.

Tant lament per la falta d'una solució al conflicte, tant esforç posat a buscar opcions de solució i, no obstant això, s'ignora el que s'ha acceptat com la solució més democràtica, justa i acceptable. És curiós l'esforç frenètic per enterrar l'opció del referèndum, l'única que va comptar amb l'acceptació del Front Polisario, el Regne del Marroc i la unanimitat del Consell de Seguretat.

En aquest entusiasme recentment reviscut, també queda eclipsada la proposta del Front Polisario presentada al Secretari General de l'ONU i al President del Consell de Seguretat el 10 d'abril de 2007, abans de la proposta marroquina d'autonomia.

En tot aquest rebombori han quedat al descobert les veritables intencions de diversos dels diferents portaveus i emissaris, i no és d'estranyar que això hagi suscitat reaccions, sospites i qüestionaments legítims en diversos cercles de la regió, i especialment dins de la societat sahrauí.

L'experiència històrica del continent africà revela que la descolonització no és annexió i que la descolonització no és autonomia. En el context del procés de descolonització africà, el dret a la lliure determinació s'identifica purament i simplement amb el concepte d'independència i el naixement d'una nova nació

Per molt que vulguem desviar-la d'aquesta tradició, la qüestió del Sàhara Occidental només pot abordar-se en aquest context.

A partir de 1975, l'intent d'imposar una altra perspectiva va precipitar la catàstrofe que va mantenir a tota la regió del Magrib en un estat de sotsobre permanent. El 1950, i abans de la creació de l'Organització de la Unitat Africana (OUA 1963), antecessora de la Unió Africana (UA 2002), es va intentar imposar el concepte d'autonomia com a forma de descolonització.

Eritrea va ser el conillet d'índies d'aquest arriscat experiment en un moment crucial de la lluita d'alliberament africà. El resultat va ser un fracàs rotund i un cost incalculable en termes de sofriment i tragèdia per al continent africà.

El 2 de desembre de 1950, les Nacions Unides van adoptar la desastrosa Resolució 390 (V) que va privar al poble d'Eritrea del seu legítim dret a un Estat lliure i independent. En canvi, es va imposar l'autonomia dins de l'imperi etíop com a camí cap a la descolonització d'Eritrea.

Malgrat les garanties del Consell de Seguretat, l'abast de l'autonomia i la presència d'observadors internacionals, l'autonomia d'Eritrea es va transformar ràpidament en una annexió total per gràcia de Sa Majestat l'Emperador Haile Selassie d'Etiòpia. L'emperador es veia a si mateix com l'ombra del Creador a la terra. Les seves proclames i edictes són sagrats. Les lleis i els pactes no poden obstaculitzar el seu poder.

Però res pot impedir el veredicte de la història. La prolongació del conflicte, l'arrogància de la seva majestat, l'aposta cega per les aliances estrangeres van acabar en el desgast assassí d'Etiòpia, el derrocament de l'emperador Haile Selassie i del règim que el va reemplaçar.

Finalment, després de 42 anys de desordre regional i 30 anys de guerra, l'ONU, penedida, admet el seu mea culpa i torna al punt de partida. El 1992, va crear UNOVER (Missió d'Observació de les Nacions Unides per a Verificar el Referèndum a Eritrea) -que es va celebrar un any després- i va reparar així un greuge imposat per aliances circumstancials en detriment de la legalitat, contra la voluntat del poble eritreu i de l'esperit de descolonització a Àfrica.

El procés amb Eritrea va ser una experiència amarga, marcada per una de les guerres més sagnants de la història del continent, fam, èxode i desestabilització crònica de la Banya d'Àfrica que, fins al dia d'avui, continua vigilant i donant forma al futur de la regió. Però finalment va prevaler l'inevitable: la independència d'Eritrea d'Etiòpia, malgrat els nombrosos vincles històrics, lingüístics i culturals.

La fórmula de «l’autonomia» és un experiment que ja ha fracassat, segons la història i l'experiència, i que és incompatible amb l'esperit de descolonització d'Àfrica. Aquesta fórmula, que van intentar imposar a Eritrea, ressorgeix avui per a forçar i legitimar l'ocupació del Sàhara Occidental, com si no comprenguessin que aquest disseny només pot conduir als mateixos efectes nocius i perniciosos ja experimentats en la Banya d'Àfrica. També faltaria l'element essencial: el consentiment i la voluntat del poble sahrauí, com ahir es van ignorar el consentiment i la voluntat del poble eritreu.

No en va els pares fundadors de l'Organització de la Unitat Africana tenien raó: en el context històric d'Àfrica, només el respecte del dret a l'autodeterminació com a norma imperativa del dret internacional pot garantir l'estabilitat del continent, per la qual cosa la carta fundacional de l'OUA i recentment de la UA, que contextualitza aquesta norma per a reafirmar el principi d'intangibilitat de les fronteres heretat del període colonial. El principi de Uti possidetis juris -violat per la invasió marroquina- s'estableix com a dogma per a evitar la balcanització del continent. Aquest principi també va ser adoptat a Amèrica Llatina després de la independència per a prevenir conflictes causats per reclamacions i contrademandes.

Pel que fa al Sàhara Occidental, en 1982, l'organització de la Unitat Africana va posar fi finalment a la interpretació d'aquesta doctrina en reconèixer a la República Sahrauí com a Estat de ple dret dins de l'organització. Aquest reconeixement va ser considerat l'expressió legítima del dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, segons una interpretació estricta de la doctrina establerta en la carta fundacional de l'OUA.

Però no sense abans haver esgotat totes les possibilitats de mediació perquè el Marroc respecti i accepti aquest principi cardinal amb el qual l'OUA identifica la seva pròpia existència. L'oposició del Marroc a qualsevol mediació i a qualsevol solució que no sigui un fet consumat va precipitar el reconeixement històric de l'Estat sahrauí.

Un model a seguir, el rebuig del qual per l'ONU és l'origen de tots els garbulls i fracassos de l'ONU en el tractament de la descolonització del Sàhara Occidental. Imposar l'autonomia al poble sahrauí en contra de la seva voluntat equivaldria a imposar una guerra permanent a la regió. És una bogeria inadmissible.

Ha passat desapercebut el desastrós intent d'imposar l'autonomia d'Eritrea dins de l'Etiòpia imperial sota el regnat de l'emperador Haile Selassie?

Lamentablement, s'han après poques lliçons de la turbulenta història del procés de descolonització d'Àfrica.

Més de tres dècades de guerra en la Banya d'Àfrica són més que suficients per demostrar que la imposició de l'autonomia en el context de la descolonització d'Àfrica és una aberració política i jurídica. És clar que des de llavors s'ha après poc i que l'autonomia continua interpretant-se capritxosament com una façana per a l'annexió.

Per a l'Etiòpia de l'emperador Haile Selassie com per a l'actual regne del Marroc, l'incompliment de les seves obligacions és la norma, i els discursos i edictes dels seus sobirans transcendeixen qualsevol decisió del govern, del parlament i, per descomptat, del dret internacional. Les promeses incomplertes no auguren res bo per als compromisos futurs.

Hasan II ja havia promès respectar el resultat del referèndum i que "el Marroc seria el primer país a obrir una ambaixada en un Sàhara independent, si les urnes així ho decidissin". Ràpidament, la promesa va passar a ser que només un referèndum que confirmi la sobirania marroquina és vàlid. Avui, el Marroc rebutja tot allò relacionat amb un referèndum i s'até a la proposta d'autonomia com a única solució.

L'autonomia, per lloable que sigui, no és més que una simple annexió. És lligar al poble sahrauí al jou d'una altra societat subjugada. Una injustícia que només seria el mètode més fàcil per a imposar i legalitzar el fet consumat colonial. Aquesta seria la «solució final» a la qüestió sahrauí. Aquesta és la solució que es proposa al poble sahrauí i a la regió. Res pot legitimar una violació flagrant del principi d'intangibilitat de les fronteres heretat de l'època colonial.

En resum, l'autonomia és una capitulació que consisteix en:

- Desmantellar la resistència sahrauí, imposar i legitimar una ocupació, que no va poder imposar-se ni per la força ni per la diplomàcia durant mig segle.

- Distorsió del significat del dret a l'autodeterminació del poble sahrauí -tan profundament arrelat en la doctrina de l'ONU i de la Unió Africana- i l'abandó de totes les coses relatives a la descolonització de la qüestió sahrauí.

- El desmantellament de totes les conquestes diplomàtiques del poble sahrauí mitjançant el tancament de les seves ambaixades i representacions a tot el món.

- El desmantellament de la seva rereguarda en les zones alliberades i en els camps de refugiats.

- Fer de l'exèrcit sahrauí un apèndix de la policia local per a garantir la imposició de l'autonomia en el territori.

- Utilitzar l'experiència de gestió de l'administració sahrauí per a la recollida d'escombraries i altres tasques supèrflues en un territori ocupat.

La segona fase de l'expansionisme marroquí començaria després de la hipotètica imposició de l'autonomia al Sàhara Occidental. Sembla clar que els partidaris de l'autonomia ignoren per complet el que portaria a la regió la imposició de l'autonomia marroquina al Sàhara Occidental. Aquest seria el començament d'una segona fase d'expansionisme a tota la regió.

En aquesta confrontació existencial en la qual el poble sahrauí s'enfronta només al pes de l'agressió, mereix el ple suport de tots els seus veïns per a repel·lir l'expansionisme. Suport fins i tot dels qui creïn, erròniament, que estan emparats per l'excepcionalitat, a l'abric de l'expansionisme marroquí, i que aposten perillosament pel concepte d'autonomia com a solució. La salvació de tots els veïns del Marroc seria col·lectiva, en cas contrari tots sucumbirem, un a un, ales arpes del seu expansionisme.

Abandonar al poble sahrauí a la seva sort no sols és consentir seriosament l'adquisició de territoris per la força, sinó que també és obrir de bat a bat les portes a una regió tan cobejada per l'expansionisme agressiu, repleta d'aliances que només encoratgen l'aventura.

La indiferència davant la situació actual equivaldria a una ferida mortal autoinfligida, i el que sempre ha estat latent començaria a florir: la resistència sahrauí determinaria sens dubte el futur de tota la regió.

*Alien Habib Kentaoui és exambaixador de la República Sahrauí davant l'Organització de la Unió Africana.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.