nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
17°

La lluita contra la violència masclista ha de passar per l’antipunitivisme

La setmana passada es va fer pública la sentència a Dani Alves per haver agredit sexualment una jove ara fa un poc més d’un any: la condemna és de quatre anys i sis mesos de presó. Tot i que aquest sigui el punt de partida, no pretenc fer un article sobre la sentència del cas Alves, sinó una reflexió sobre el debat que -per enèsima vegada- s’ha generat aquests dies als mitjans de comunicació.

D’entrada, és preocupant que l’obsessió general de la societat sigui la de veure els criminals a la presó, i que la recuperació de la víctima o la rehabilitació dels delinqüents quedi, com ara, a un segon pla. És necessari canviar el focus, i això passa, en la meva opinió, per evitar una relegitimació del sistema penal com a solució a un problema sistemàtic la lluita contra el qual ara mateix posa la seguretat de les dones en mans de l’Estat que les oprimeix. Considerar el Dret penal com l’instrument principal per a la superació de la violència masclista és, a més de poc realista, antirevolucionari i suposa un acomodament en un sistema essencialment patriarcal.

No hi ha una única solució al problema; però el que està clar és que els mecanismes per arribar-hi no són ni la set de venjança -el reclam de penes més altes- per part de la societat ni la resposta afirmativa a aquesta demanda per part dels poders públics, el famós populisme punitiu. Tot i que són obvietats, cal recordar-ho: el camí a seguir passa per una educació de base antimasclista, per mesures positives per part de les institucions, tant orientades a la rehabilitació dels agressors com a dissenyar un sistema de denúncies eficaç i que eviti la victimització secundària a les denunciants: calen més accions contínues i transversals i menys lleis fetes a cop de telediari.

Així doncs, el punt interessant d’aquest debat no és la discussió sobre si la condemna ha estat massa baixa o no. Si bé és cert que correspon als ciutadans votar als qui després legislaran -i, per tant, establiran el marc penològic de cada delicte-, és més dubtós que correspongui a la ciutadania la facultat d'establir quin delicte s'ha comès i quina "és la pena justa" per aquest. És encara més dubtós que persones afectades per un delicte tinguin veu a l’hora de decidir quines penes són adequades; però aquesta és una qüestió diferent.

Tot i que evidentment es pot qüestionar el raonament -millor dit, el no-raonament- dels jutges per a decidir quina pena correspon a l’acusat, la qüestió en què voldria centrar-me és la convicció que té molta gent (de vegades amb bones intencions), ara molesta perquè pensa que la pena a Alves és massa baixa, que com més pena, més seguretat; que, com més pena, millor: les dones podrem anar més tranquil·les pel carrer.

Aquest pensament, que beu tant del retribucionisme clàssic com de les teories de la prevenció -en les seves diferents versions- planteja, ja d’entrada, molts problemes. El més evident és com s’hauria de mesurar allò que «mereix» el delinqüent. Per què vuit anys en lloc de sis o de quatre i mig?

D’altra banda, seria més útil per a la societat el fet que un delinqüent, posem per cas, sexual, passés més anys a la presó? La pena priva al delinqüent de la seva llibertat de circulació (literalment, és inoqüitzat) i per tant dona més seguretat a la resta de ciutadans. Així, com més anys de presó, millor. Aquest pensament, a part de simplista, és poc lògic: com més anys estigui un reu a la presó, més difícil serà després la seva reinserció en la societat.

A més, també segons la teoria de la prevenció, ara en la seva dimensió general, sovint es fa servir la pena (quan una sentència és condemnatòria) amb una voluntat exemplaritzant (prevenció positiva), o, encara més sovint, s’utilitza per demostrar a la societat què passa quan delinquim (prevenció negativa), de manera que, com més alta és una pena (i els costos de delinquir superen els beneficis: en el cas d'una agressió sexual, vuit anys de presó s'haurien de comparar amb el plaer momentani que pot sentir l'agressor quan comet el delicte), més possibilitats hi ha que el delinqüent, quan valori si val la pena cometre el delicte en relació amb el preu que haurà de pagar després, conclogui que és millor no fer-ho.

Aquest, no obstant, és un argument fal·laç. En alguns delictes (posem per cas una estafa o un robatori) sí que podria tenir sentit seguir aquesta lògica: el delinqüent econòmic medita el delicte abans de cometre'l, o potser fins i tot el comet de manera continuada i perllongada en el temps, i sovint calcula, mesura, els costos i els beneficis que li reportarà. En canvi, pel que fa als delictes, per exemple, contra la llibertat sexual, aquest càlcul no es dona. Anirem més enllà: un agressor sexual possiblement agredirà a la víctima sense pensar abans en si li corresponen sis anys de presó o dotze. Allò que realment és dissuasori és el fet que es condemnin de manera efectiva aquests delictes. És a dir, la prevenció és eficaç quan l’exerceixen els jutges, no quan es basa només en la lletra del Codi Penal. I allò que marca la gran diferència en una sentència és si és condemnatòria o absolutòria, no si la condemna és de sis o de vuit anys de presó.

En definitiva, la sentència del cas Alves s’ha de considerar un triomf precisament perquè és condemnatòria. Tot i això, el combat contra la violència masclista, que serà llarg, no es guanyarà amb el Codi Penal com a arma principal.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.