En aquesta vida, i amb una mica de sort, només arribem a tenir una sola propietat personal: nosaltres mateixos. Des del mateix dia que naixem, a més de ja pertànyer-nos, ens anem adquirit a trossos i escapolons de manera permanent. És cert que no arribem mai a posseir-nos del tot, però el fet d’intentar-ho ens fa sentir en el camí encertat. I és bo que no tinguem sempre al nostre abast el que és nostre, perquè així podem seguir cercant dins nosaltres mateixos i sorprenent-nos descobrint un amagatall o entrant en una habitació que no havíem entrat mai o que ni tan sols sabíem que existís. Aquesta única i sola propietat nostre, que som nosaltres mateixos en cos i ànima, es fa infinitament il·limitada i ens proporciona una saviesa i una diversió interminables. Si més no, això, una diversió infinita.

He de recórrer un pic més a l’amistosa generositat intel·lectual de Michel de Montaigne si vull seguir ocupat de manera plena i feliç, o gairebé, amb la meva propietat biològica. La lectura, lúdica i reflexiva, dels ‘Assaigs’ de Montaigne ens endinsa en nosaltres mateixos, en el si de la nostra condició humana. Molts i molts d’altres pensadors ho han fet i ho seguiran fent, però Montaigne té l’habilitat de fer-ho empàticament, amb un somriure inesborrable als seus llavis i a la seva ploma. Montaigne escriu per tots nosaltres. Escriu el que nosaltres voldríem escriure i no ho sabem fer. Tot el que tenim en aquest món som nosaltres mateixos. Tota la resta no ho tenim perquè no existeix. No podem tenir allò que no és, i només nosaltres som. Vivim per gaudir del nostre patrimoni personal: corporalment i espiritualment. Quan no podem fer-ho en el món real, per les raons que siguin, perquè les nostres sensacions es troben desconnectades o perquè ens falla la intuïció, cal que ho fem en el món de la literatura o de l’art. Amb els anys i l’edat he anat aprenent que només vivim allò que gaudim. No faig ni visc allò que vulgarment diríem el que em dona la gana. De cap manera. Actuo amb l’alegria que obtinc del que la naturalesa m’ha proporcionat: de mi mateix. Res més tinc. Ni res més tinc dret a demanar. Sols agrair-ho per gaudir-ho amb més intensitat. Així també m’ho va ensenyar don Miquel Ramis Alonso.

Em sento convidat en tot moment, i és de justícia que ho faci, a explorar les meves propietats. La meva propietat: l’única que posseeixo. El meu jo. Seguint Ramis Alonso i Montaigne, els dos Miquels que sempre m’acompanyen, és molt fàcil contentar la meva innata curiositat. Qui soc i què hi faig aquí? Aquests dos amics em diuen el que jo mateix em diria si tingués la seva saviesa personal i el seu talent literari i filosòfic. Ves a la teva, em deia Ramis Alonso. No passis pena. Que al teu voltant escaïnin totes les gallines del corral, però tu no abandonis el teu camí. Michel de Montaigne s’afirma més en una actuació alegre. Mentre estiguis alegre no faràs cap malifeta. Mentre actuïs alegrament ho faràs per bé teu i dels altres. Evidències. Això és el millor d’aquesta manera de pensar tan mediterrània i tan nostra. El sentit comú de la nostra cultura. Jo ja vaig néixer amb aquest do, però necessitava que algú m’ho recordàs. Calia fer memòria d’aquest patrimoni tan intrínsec. Tan constitutiu de la meva persona.

Em sento afortunat d’haver seguit, en el meu estil literari, un senderi natural, fet de pensaments breus i instantanis, construïts amb un material fràgil però durable. Si he continuat practicant aquesta forma de pensament i de vida, ha estat gràcies ales lectures que m’han acompanyat. Els amics lúcids i prudents, els perspicaços, els que volen el millor per a ells i per nosaltres, són els que no ens deixen mai de donar-nos la mà. Jo he tingut la sort de tenir-los. Si m’han descobert que no tinc res en aquest món, cal que jo els respecti absolutament i faci de mi mateix el bé més volgut i respectat. Els evangelis que segueixo en aquests comentaris de lector apassionat i fidel que soc d’ells, van en la mateixa direcció. Ser propietari de la meva persona m’obliga a estimar-la i servir-la. No puc deixar de restaurar les escletxes de la meva propietat sempre que sigui necessari. Aquest és l’únic objectiu que tenim en aquest món: viure de la millor manera possible.

Tot el que va fer i va dir Jesús de Natzaret és extraordinari. No hi ha manera d’explicar com s’ho feia per actuar de la manera tan extraordinària com ho feia. Potser ni ell mateix ho sabia. El cert és que com Montaigne i com Ramis Alonso, ell va viure amb aquest objectiu: fer-ho de la millor manera possible. Ho comprovem llegint el Nou Testament, aquest llibret de saviesa infinita. Per això, Jesús es referia sovint al Pare, per donar-li gràcies i fer-li tots els reconeixements. Per això esmentava sempre el seu Pare, i es quedava a soles amb ell. El Pare aquí i el Pare allà. La seva intuïció? La seva capacitat creativa? La seva genètica divina? El què? El què! No ho sabrem mai. Mai. Només podem abandonar-nos a la fe en ell, en la seva paraula, en la seva actuació, en el seu espectacle que ens va oferir durant els seus tres anys de vida pública. Ell, com Montaigne, ens va dir, molts anys abans, que nosaltres érem els únics amos de nosaltres mateixos. El meu jo està anotat, en el Registre de la Propietat, al meu nom i al de ningú més. No tinc registrat res més valuós que jo a la meva vida. Per això tinc necessitat de donar gràcies. Gràcies als llibres i a les lectures que han envoltat sempre la meva existència. Gràcies per descobrir-me quina és la meva sola, única, preciosa, imponderable i infinita propietat.

Jo soc jo i els meus llibres. Si algun patrimoni tinc, a més de jo mateix, son els llibres. Els llibres, perquè fan part de mi, perquè son part del meu jo un cop els llegeixo i torno a llegir. De la mateixa manera que menjo pa i bec vi i torno a menjar pa i a beure vi. Quan vaig descobrir, acabada la meva adolescència, Michel de Montaigne i Miquel Ramis Alonso autoexplorant-se la seva naturalesa humana i el seu esperit diví, vaig comprendre que era la mateixa línia de vida que la de Jesús de Natzaret, aquella que vaig conèixer d’infant a casa dels meus pares quan m’ensenyaren a veure, escoltar i llegir.

Quina alegria ser amo d’un mateix! I quina gran responsabilitat!