Acabam de viure, fa uns dies, l’esperpèntica equiparació del Català a les llengües estrangeres per part del conseller d’educació. Per més inri, recordem que l’esmentat dirigent és llicenciat en filologia catalana, encara que pels seus fets, dia rere dia, sembli impossible de creure.

Aquest és, sense dubte, un nou insult a la llengua pròpia d’aquesta terra, dels que l’habitam, i de tot aquell que l’estimi. Paradoxalment diria que dins el Parlament sembla no haver-hi ningú amb cap sentiment amorós vers la llengua. No ens ve de nou que així sigui a la dreta extrema i a l’extrema dreta. I desgraciadament, tampoc a la resta de l’arc parlamentari. Semblant insult provenint de tot un conseller no ha merescut, al seu judici, més que unes poques i febles paraules. És habitual en ells. L’única esperança que ens queda són els docents i la seva assemblea.

El mateix passà quan, el passat mes d’octubre, la presidenta del Govern afirmà que per culpa del Català treballar a Balears era un càstig (mirau aquest mateix diari, dia 17 d’octubre). Ho havíeu oblidat ja?

No hem de cometre l’error de pensar que aquest serà el darrer atac al Català per part dels que ens governen. Ara que l’extrema dreta s’ha reconciliat tant amb sí mateixa com amb l’extrema dreta, en vindran més. Hi ha un full de ruta al darrere. L’insult constant a la llengua per part de la presidenta i del conseller en són només el principi.