La vida és farcida de contradiccions. Tots estam exposats a la incoherència. A nivell ideològic això és especialment constatable. Hem vist grans defensors de les llibertats demanant regulacions i intervencions públiques. Hem vist grans defensors d’un pes important dels poders públics en l’economia demanant més llibertat, fent privatitzacions i deixant fer al mercat. No és un tema fàcil, perquè a més intervenen molts de factors des dels tecnològics als territorials, passant pels conjunturals, estratègics i singulars.

Un primer exemple contradictori: les empreses sistèmiques. És a dir, empreses tan grans que tenen la capacitat d’afectar a tot el sistema econòmic i social d’un país. Aquestes empreses no juguen amb les mateixes regles que la resta perquè si cauen en situacions d’insolvència seran rescatades i sostingudes pels poders públics, és a dir, socialitzen les pèrdues. Molts dels gestors d’aquestes empreses diuen que si guanyen doblers el govern no els ha de dir res, en tot cas el que ha de fer el govern és baixar els imposts i reduir la burocràcia: llibertat; ara, si perdem doblers el govern ha d’intervenir perquè aquesta empresa és massa important per la riquesa i la feina dels treballadors perquè pugui caure. Això ho varem viure amb la crisi econòmica recent i cada pic s’aguditza aquesta situació incoherent.

Un segon exemple: el nacionalisme o el factor territorial. Si realment es creu en la llibertat d’empresa i en la globalització no hauria d’haver cap problema que empreses essencials per un país fossin de capital estranger. És important si l’empresa elèctrica, o la d’aigües, o la de telecomunicacions és d’autòctons o de forans? En teoria no ho hauria de ser. Resulta però que països tan poc sospitosos de comunisme com Alemanya, Suïssa o França tenen empreses públiques d’electricitat. Resulta però que el Govern espanyol acaba de fer una operació d’adquisició d’accions per 2.500 milions a Telefonica. I per què? Perquè es tracta d’empreses estratègiques. Es tracta d’empreses fonamentals per la prestació de serveis públics essencials i pel desenvolupament del país i, per tant, les seves decisions i apostes inversores i de despesa no només estan en funció de criteris estrictament econòmics i de benefici. Som molts els que considerem que per Balears haver perdut Gesa o Sa Nostra suposa un empobriment a mitjà i llarg termini. Com som molts els que consideram que el funcionament dels nostres aeroports orientats només al compte de resultat d’Aena és inacceptable.

Anem a un tercer exemple. L’impacte de les noves tecnologies. A Balears sempre hi hagut lloguer turístic. Jo mateix he vist amb els meus ulls, fa trenta anys, com hotelers tenien llogats pisos davant els seus establiments per quan tenien overbooking. El problema és que les noves tecnologies fan que aquesta possibilitat pugui créixer exponencialment. En termes gairebé similars podem xerrar del servei de transport de passatgers (taxis/uber). Es pot defensar el lloguer turístic i anar en contra d’uber, o a la inversa es pot anar en contra del lloguer turístic i a favor d’uber. Es pot estar teòricament en contra del lloguer turístic o d’uber i després quan anem a qualsevol capital (Londres, Roma, País...) allotjar-se a un pis i utilitzar uber? La resposta és òbviament afirmativa perquè són legió els que ho fan, ho feim. Segurament tot és una qüestió de mesura i d’equilibri. Però la mesura i l’equilibri normalment no volem que la posi el mercat i la seva invisible mà sinó que volem que ho facin els poders públics.

Podríem xerrar de l’apassionant món de les ajudes públiques o de les situacions de monopoli/oligopoli... D’exemples com els assenyalats n’hi ha molt més. El que m’interessava és simplement constatar que les coses són molt més complexes del que superficialment alguns ens volen fer creure quan s’emmarquen en consignes ideològiques que cauen com a castells de cartes quan interessa, quan els interessa.