La justícia a Espanya té greus problemes com a poder de l’estat independent dels altres poders i com a servei públic bàsic d’una societat moderna. D’aquests problemes gairebé tothom n’és responsable. El primer responsable és el sistema polític espanyol comandat pel PSOE-PP als qui mai ha interessat reformar i dotar el poder judicial de les condicions jurídiques i materials perquè la justícia funcionàs amb diligència i rapidesa. Si la justícia lenta no és justícia, qui ha perpetuat i consentit per activa i per passiva la lentitud són els successius governs de l’estat.
El segon responsable és la politització de la justícia. Una politització que en el seu òrgan de govern (el Consell General del Poder Judicial) té el seu exemple paradigmàtic. Si no hi ha renovació d’aquest òrgan constitucional és perquè hi ha una lluita entre socialistes i populars per controlar-ho. Ningú és innocent en aquesta lluita. Els socialistes atès que ostenten el govern de l’estat i una majoria al congrés, encara que aquesta majoria sigui complexa i pugui no agradar, consideren que els pertoca el control; els populars com que no volen perdre el control proposen un nou sistema d’elecció que els afavoreix i mentre bloquegen i deslegitimen una institució que hauria d’estar per damunt de la lluita partidista... I a la porta del Consell hi ha coa de juristes disposts a seguir les consignes del respectiu partit.
El tercer responsable és la judicialització de la política. Que qui resolgui un problema polític com el del procés català siguin els jutges demostra que no anem ben orientats. Que els jutges forcin les normes fins a límits inimaginables per fer encaixar determinacions actuacions com a delicte de sedició o de terrorisme o que es manifestin sobre un projecte de llei com el de l’amnistia és la conseqüència del desgavell. Ho vivim també amb els temes polèmics mediàticament sobre la llibertat d’expressió: les lletres de les cançons o les manifestacions amb escenificacions són delicte d’odi si van en contra de la pròpia ideologia i pura llibertat si van a favor. S’han tergiversat els termes; les llibertats ara no serveixen perquè el rival digui o manifesti opinions que ens repulsen, les llibertats serveixen perquè els «nostres» diguin o manifestin el que considerin.
N’hi ha que volen prohibir els partits nacionalistes. N’hi ha que volen prohibir els partits d’extremadreta. N’hi ha que volen enviar a la presó en Valtonyc, n’hi ha que volen enviar a la presó els manifestants de Ferraz, n’hi ha que volen enviar a la presó tots els independentistes catalans.... I els jutges entren a fons en aquesta absurditat enlloc de romandre al marge del que és bàsicament confrontació política. Les aspiracions polítiques o els problemes polítics, segons es miri, no desapareixen ni es resolen a base de prohibicions i condemnes.
I també són culpables de l’erosió de la justícia els mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació que també haurien de ser crítics amb la justícia com un dels poders de l’estat i que, en canvi, molt sovint han aplaudit els excessos judicials i pràctiques delictives com la revelació de secrets sumarials.
Enlloc de voler una justícia cega, objectiva, equitativa, discreta i eficient alguns sembla que l’únic que els interessa és una justícia militant. Una democràcia de qualitat té una justícia que funciona diligentment i que és independent. I aquí tant una cosa com l’altra necessita millorar...