nubes dispersas
  • Màx: 15.43°
  • Mín: 10.13°
15°

Carta oberta sobre el desencís dels mestres

Benvolguts integrants de la comunitat educativa,

s'ha parlat molt (i també s'ha escrit bastant) sobre la manca de motivació i d'altres problemes més greus que afecten la salut psíquica dels mestres a la nostra part del món. Una mirada, encara que es tracti d'una mirada superficial, al nostre sistema d'ensenyament de seguida permet de copsar una situació bastant generalitzada de malestar entre els professionals d'aquest ram. La pressió psicològica és molt gran i hom troba una sèrie de handicaps importants, que impedeixen un desenvolupament normal d'una de les professions més belles que hom pot exercir.

Intentarem d'analitzar alguns d'aquests factors i de posar-los en el context del nostre avui i del nostre lloc al món. Per començar, sense que per això hagi d'ocupar el primer lloc, ens podem referir al prestigi dels mestres. La professió està prestigiada de manera molt diferent, segons països i cultures. Seria molt interessant quadrar els bons o mals resultats del sistema educatiu amb el prestigi que puguin tenir els mestres a cada lloc. A Finlàndia, a Corea del Sud o a Singapur, que sempre apareixen com a referents, els mestres gaudeixen d'una situació més prestigiada socialment que entre nosaltres, o menys? Què cobren, en comparació amb d'altres professions? Quins incentius tenen, els jóvens, per voler dedicar-s'hi? Quina nota de tall es demana per entrar a estudiar Magisteri, a cadascun d'aquests llocs?

El prestigi de la professió, emperò, no depèn només de com la tracti l'administració (encara que sí que en depèn en bona part): depèn també -i aquest aspecte trob que és molt rellevant- de com la tractin els pares i les mares. Si en el context familiar, el mestre té prestigi, es valora la seua professió, no es desautoritzarà la seua feina davant els infants, ni es tendirà a posar-la en qüestió, ni -sobretot- es donarà la raó als infants quan aquests puguin entrar en conflicte amb el docent. Si no es valora, tot es posarà en qüestió i acabarà, malauradament, penjant d'un fil.

Certament, l'actitud dels adults que tenen infants en relació als mestres ha variat molt al llarg dels anys. Conec el cas d'una professora de secundària, directora excel·lent d'un institut i professional de vàlua més que reconeguda que va decidir deixar el seu càrrec a causa de l'actitud dels pares. Em contava que, a l'hora de celebrar una festa de graduació al centre, la col·laboració havia estat cada vegada més escassa, la implicació cada vegada més reduïda, l'individualisme cada vegada més galopant, i que la gota que havia vessat el got s'havia produït després d'una d'aquestes festes. Referia que, acabat l'acte, l'espai ocupat pels pares i les mares havia quedat tot ple de papers per terra, brutor i desordre absolut. L'incivisme, malauradament, es transmet de generació en generació, i difícilment el sistema educatiu podrà ajudar a pujar alumnes amb comportaments cívics amb pares i mares que funcionen d'aquesta manera.

Així mateix, també ha canviat l'actditud dels alumnes. El bonisme imperant i la deriva imposada per la secta pedagògica ha comportat un canvi d'actituds important entre els alumnes. El mestre deixa de ser una autoritat (en el sentit positiu del llatí "auctoritas", que res té a veure amb l'autoritarisme), i passa a ser una mena de dinamitzador, que, fonamentalment, ha d'entretenir la colla i ha de contribuir a fer que tothom s'ho passi bé, molt per sobre d'ajudar a adquirir destreses i, encara molt manco, coneixements. No fos cas que l'Educació pogués funcionar com a nivellador social i la societat quasi estamental que estam re-creant se n'anàs a fer punyetes, en ares d'una de més ajustada al mèrit i a la igualtat d'oportunitats. Això tampoc no contribueix gaire a facilitar la feina de qui es dedica a l'ensenyament.

I, finalment, encara que no estigui entre les xacres més petites, hi tenim la burocràcia. Allà on abans es feia un paper, ara se'n fan cinquanta. Allà on abans es posava una nota numèrica, ara es descabdellen mitja dotzena d'ítems que s'han de desenvolupar un per un. Allà on fins ara prenies unes notes mentals per fer millor la classe, ara has d'elaborar una rúbrica. La burocràcia, de mica en mica, va tapant l'autèntica feina del mestre, que passa per la reflexió, la lectura i la formació permanent (en allò en què és competent, no en psicologia barata).

Vist tot això, no és estrany que hi hagi desencís. Però el desencís només es pot revertir prestigiant la professió, retornant l'autoritat als docents, assegurant-los unes condicions laborals adequades, augmentant el pressupost d'Educació i direccionant-lo adequadament, treballant per modificar la relació famílies-escola i reduint al màxim la burocràcia. Sense tots aquests factors, difícilment es pot encomanar il·lusió, del tot necessària per a la tasca d'educar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Dámaso, fa devers d'un mes
Absolutament d'acord amb el que diu el Sr Bernat Joan i Marí en aquest article. Només un petit incís en la burocracia, que no es una qüestió menor, sino un instrument al servei poder, sigui quin sigui aquest poder, de l'estat, de la conselleria, d'inspecció o del director del centre, per a exercí el control de la societat en general i de la educació en particular.
Salut
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente