El Nou Testament és un llibret de poques paraules. Però són suficients. Aquest és un llibre concís i senzill. No es complica la vida. Els seus lectors no ens podem avenir de la seva contenció i de la seva abstracció. Però també d’haver sabut dir el més essencial amb tant poc espai i tan poc temps. La vida pública de Jesús no arriba a tres anys, i en ella es condensa tota la saviesa del món. També els evangelistes varen estar ben aconsellats pel seu esperit interior a l’hora de posar-la per escrit. Quin exemple de condensació. Quanta densitat.

Els enamorats del gènere aforístic n’estem encantats. Meravellats. Els filòlegs i professors de literatura sovint aconsellen servir-se de subordinades i d’una certa disciplina a l’hora d’escriure, però els que ens hem educat autodidàcticament i pel nostre compte preferim la improvisació i l’espontaneïtat. Segurament s’ho degueren pensar molt bé els evangelistes a l’hora de posar per escrit els seus records, però en el moment de transcriure’ls anaren de pressa per tal de no oblidar-ne cap. Per això procuraren ser breus i mínvols en detalls. Es limitaren a escriure l’essencial. És el que fan els aforistes que visiten sovint la nostra biblioteca, com per exemple Georg Christoff Lichtenberg, Karl Kraus, Stanislaw Jerzy Lec o Joseph Joubert. Diuen molt en poques paraules. Els quatre evangelistes li fan dir poques paraules a Jesús. Només l’essència sorgeix dels seus llavis. Jesús parla del Pare, seu i nostre. Ho diu de manera breu, gairebé efímera. Què ens pot dir d’ell? Que és perfecte, que és amor. Ho resumeix en una paraula sola: Déu. L’evangelista Joan afegirà que Déu és amor, però això ja és una exageració. Déu és Déu, no es pot definir. De la mateixa manera que no es pot definir el nostre món interior quan ens referim a ell com la nostra veritat. Déu és, doncs, el nostre interior. Però el nostre interior no és el nostre fetge, ni el nostre estomac, ni el nostre cor. Ni tan sols és el nostre cervell. Allò que anomenem interior sabem què és, però no podem ni sabem definir-lo. És com Déu. És extraordinari, per no dir fabulós o fantàstic, que tinguem una realitat personal que no la sabem definir! Algunes vegades en diem ànima, o consciència, o qualsevol altre terme verbal, però no és suficient. Sempre és més. És més profund i més elevat. Sobre aquest interior nostre ens informen els evangelistes a través de les paraules i la vida de Jesús. Sembla que per molts revoltoris que fessem dins nosaltres no trobarem la resposta definitiva. A mi, lector empedreït i aprenent d’escriptor, tot plegat em fa calfreds d’emoció i d’alegria. De felicitat.

Els que es troben reunits en aquesta biblioteca compartida que és la meva, es troben tan perplexes com jo mateix. És inaudit. Cap d’ells pot aportar res que els altres no sàpiguen i sapiguem, però ens fem companyia i ens donem consol uns als altres. I és que la Literatura és santa i assenta, com diem al meu país. És santa i assanta, exactament. Ho és, sobretot, el contingut estrictament essencial i l’estil fragmentari i inequívoc del Nou Testament. És el que diu, naturalment, allò que sustenta el llibre, però sense la forma, l’elegància i com ho diu no hauria tingut ni tindria encara ara el ressò que ha tingut i que té avui mateix. Però, per defugir la substància i l’essencialitat, sovint es fa menció intencionada sobre la seva inversemblança. Més que res, sobre la seva inversemblança històrica. Es qüestiona més del desitjable la realitat històrica del seu personatge principal i gairebé únic, Jesús de Natzaret.

Al habituals de la lectura, aquells que fruïm de la literatura i de tot el que comporta la seva pròpia història, ens preocupa molt poc aquest aspecte pretesament històric. Això és perdre’s en reflexions perifèriques, gens adients pel que busquem en els llibres. I més que res en els clàssics. No està suficientment documentat que Jesús fos un personatge de carn i ossos, però està provat que el seu esperit i la seva herència ha arribat fins a tots nosaltres. I, com poden arribar fins a l’eternitat unes paraules i uns fets no reals, no existents? Això és com trobar ossos al lleu. Va existir Ulisses? Van existir els germans Karamàzov? Van existir Hamlet, Romeu i Julieta, va existir Gregor Samsa o Dorian Gray? Els lectors aprofundim més enllà de la superficial realitat. Jesús va dir que ell era el Fill de Déu, i que també ho som nosaltres. Això és el que va a missa. Déu, què és Déu? Existeix? Quina importància té que existeixi materialment i orgànicament i tangiblement? Tothom sap que Déu és amor, i què és l’amor? Existeix l’amor? L’Amor? De jovenets, els de la meva generació, cantàvem una cançó de moda que es titulava ‘No existe el amor’. Fins que vaig reflexionar sobre aquell absurd i fins i tot en vaig publicar un article a un setmanari cultural i polític de la capital de l’Estat. Jesús és l’amor. L’amor no és un fruit de la nostra imaginació, no és una fantasia ni una convenció. L’amor no és una farsa.

Per tot plegat, perquè no és res de tot això, el Nou Testament i el seu inefable protagonista ha inspirat, des de fa dos mil anys fins al segle XXI, de moment, tota l’autenticitat i tota la literatura del món. A Jesús de Natzaret, havent generat tot el que ha succeït al món mundial, se li sospiten vel·leïtats novel·lesques, poètiques i dramàtiques. Per descomptat que sí. Sense ell, Shakespeare no hauria estat Shakespeare, ni Goethe hauria estat Goethe ni Charlotte Brontë no hauria estat Charlotte Brontë. Si ell es deia Fill de Déu, nosaltres som fills de Jesús, de les seves paràboles, dels seus relats, dels seus prodigis i de les seves benaurances. De les seves obres!

Poques paraules basten. No cal que escriguem crims i càstigs, ni guerres i paus, ni quixots de la manxa. Basta escriure aforismes, ocurrències i frases breus. Al final, tanmateix tots arribarem al mateix lloc. Serà allò que Déu voldrà, deia la meva padrina, vella i sàvia. Sobretot, vella. No sabia explicar què volia dir, però ho sabia. Els anys i la llarga experiència dels dies i del temps li feien entendre el que no podia transmetre als altres més que amb resums verbals espontanis. I sembla que no s’equivocava. Almenys, fins ara, ningú no ha estat capaç de rebatre els seus contundents brúfols de consentiment i optimisme. Les seves exclamacions de l’acceptació divina acabaven sempre amb un somriure encomanadís i contagiós. Igual que el que mostro jo ara davant la meravella i el misteri de la meva pròpia vida.