Tots hem sentit polítics d’esquerres dir a polítics de dretes qualificatius com: lladres, corruptes, masclistes, feixistes, nazis, racistes... Tots hem sentit polítics de dretes dir a polítics d’esquerres qualificatius com: lladres, corruptes, okupes, terroristes, etarres, fills de puta... Això no és d’ara, fa anys que dura. De fet, diria que un pic superada la transició això són les formes dominants, alguns fins i tot ho connecten amb les dues Espanyes.
La política de blocs, el frentisme, el bipartidisme del negre o blanc o del ca i el moix, consisteix en gran part en això: en negar a l’adversari. Qui està a l’altra banda no és algú amb unes idees legítimes que no compartim, qui està a l’altra banda és l’enemic, no es mereix viure, és un fill de puta i punt. Perquè per uns i altres els seus qualificatius no són insults són pura descripció de la realitat. Ni en això es posen d’acord: són els altres que insulten, crispen i són uns mal educats, noltros no, noltros som germanetes de la caritat amb un discurs suau, tendre i tranquil. La negació és total per això en Sánchez és un president il·legal i els populars algú amb qui no es pot pactar, entre d’altres raons, perquè són socis de la ultradreta. Per això cada setmana hi ha manco constitucionalistes o cada setmana es romp Espanya. En aquesta conjuntura els pactes d’estat són objectes volants no identificats.
A algunes persones els hi fa vergonya aquesta dinàmica política. N’hi ha que se senten empegueïts del deteriorament que denota aquesta difamació constant. N’hi ha que fan crides a la moderació i que consideren tot plegat un símptoma d’empitjorament de la qualitat democràtica i un risc d’enfrontament social. La pregunta a formular és: fa profit l’insult o desgasta a qui ho formula? L’insult es premia a les urnes i als mitjans o es castiga?
Per jo la resposta és evident. En realitat l’insult es premia. I en això els mitjans són col·laboradors necessaris. Un bon insult té molt més impacte que una bona proposta econòmica o social. I com que s’ha reduït la política a dos bàndols irreconciliables en que els que no són els teus representen tots els mals, tots els dimonis i són els que insulten i crispen, aleshores, resulta que no hi ha cap càstig per aquests comportaments tan poc edificants, com es deia un temps.
Alguns es pensen que això és cosa de polítics. No! Els polítics representen a la societat i si la societat vota els que insulten i els que tensen la convivència serà perquè la societat vol això. La societat aplaudeix eleccions darrera eleccions la política de blocs i castiga la moderació. En realitat: la serietat, el rigor, l’educació, el respecte, l’escolta, la prudència són excentritats que no interessen i no serveixen per res. Qui vol votar una persona moderada podent votar un hooligan?
