cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 23°
29°

Els primers 80 anys de la meva vida

Avui és el meu aniversari. Avui faig els primers 80 anys de la meva vida. No sé si mai compliré els segons. No m’havia passat mai això. L’únic que puc dir és el que m’han dit i el que recordo de tota aquesta llarga aventura personal. Segons indicis, vaig néixer el dia 21 de novembre de 1943. Era diumenge al captard. S’acostava la mitjanit. Ma mare s’havia posat de part sobre les cinc de la tarda. Tenia convulsions molt doloroses, i el pare es va espantar. Vaja, el meu naixement no presagiava res de bo. Mon pare va pujar a la seva bicicleta i se’n va anar cap a Inca a cercar el metge de capçalera, don Jaume Garcies, Ramis de malnom, que havia anat a veure jugar el Constància. Al cap d’una hora ja eren de nou tots dos a casa, al costat de la mare. Havien tornat amb el cotxe del metge. Aquest digué a la mare que jo venia capgirat o alguna cosa semblant. La va fer estirar d’esquena damunt la taula del menjador. Va treure del seu maletí uns fòrceps, una mena d’esmolles de xemeneia, i els dirigí entre les cames de la mare. Quan jo ho vaig veure vaig fugir cap endins per amagar-me. Però el doctor Ramis, amb l’ajuda de la comare Margalida Floreta, bona amiga de la família, va aconseguir atrapar-me i treure’m fora d’aquell indret tan còmode. Vaig pesar més de quatre quilos. Em va quedar el cap una mica allargat de la part de darrere.

Va ser un part molt difícil. Ma mare, com a conseqüència de tot plegat, va patir un trauma emocional tota la vida, però era d’un tarannà tan optimista i alegre que ho contava sempre rient.

La veritat és que vaig créixer bé i molt aviat. El meu aspecte era sa i robust, i tenia sempre la cara vermella i ufana. Un nin preciós. El meu caràcter també era agradable en tot moment i en tota ocasió, per la qual cosa ma meva mare es va veure prest alleujada del seu patiment de partera primerenca. Sigui com sigui, va pactar amb el pare de no tornar a quedar embarassada mai més. I així compliren el pacte tots dos fins el dia de la seva mort, de manera que jo he estat fill únic per sempre. Bé, ho he assumit molt bé al llarg dels anys. És cert que m’hauria agradat tenir algun germà, sobretot una germaneta, però «Déu ho ha volgut així», com deien la meva mare i la meva padrina a tothom que les volia escoltar.

Un fill únic es fa més sol a la vida. Per mal i per bé. No he notat mai gaire la falta de companyia fraterna, encara que hàgim estats pocs a casa. Amb nosaltres sempre hi va viure la padrina vella, la mare de la mare, que, de fet, va ser la que veritablement va tenir sempre cura de mi. Ella va quedar vídua molt jove, als cinquanta anys i escaig, i jo vaig viure més amb ella que amb els meus pares. Teníem dues cases, una aferrada a l’altra, i jo passava més temps a ca la padrina que a ca meva. Fins que pràcticament em vaig casar, vaig dormir gairebé sempre a casa de l’àvia. I, de fet, era a casa de l’àvia on tots menjàvem en família: el pare, la mare, la padrina i jo. Era la padrina també l’encarregada de fer el dinar i el sopar per a tothom, i és en aquest sentit que ma mare va viure més com una senyora que com una ama de casa. Les feines domèstiques anaven, sovint i tàcitament, a càrrec de la padrina. Era com si jo tingués dues mares, una de més vella que l’altra, però encara que fos la jove la que em va donar la vida, va ser la vella la que de fet me la va mostrar. Una vida, sigui dit de passada, que jo em passava tot el dia al carrer, anant i venint amunt i avall.

A partir d’avui, afortunadament, ja tinc la confortable indisposició d’haver complit vuitanta anys. Quin descans més balsàmic que és aquest. Una indisposició i un patiment natural al que no li calen metges ni capellans. I, molt menys, confessors. Als 80 anys un ja es confessa sol i en silenci. En un silenci i una soledat només compartida per Déu Nostre Senyor. Tot ja és calma i benestar espiritual. Amic i admirador com soc del pensament d’Epicur i de Montaigne de tota la vida, no necessito res més que la seva companyia en moments d’esporàdiques postracions espirituals i emocionals. Dels dolors i malestars físics no me n’he de preocupar, ja que la inexorabilitat del dies es cuida d’enviar-me’ls puntualment sense que jo ni ningú hi pugui fer res.

Aquesta és la meva experiència més actual d’avui mateix. Només la volia compartir amb els meus molts coneguts i amics, ja que d’enemics no en tinc cap, i si en tinc algun no el vull conèixer. Així us ho conto, tal com m’ho contaren a mi els qui ho visqueren, perquè jo no recordo res del dia del meu naixement. Us desitjo a tots molta felicitat i molta sort. Petons i abraçades.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rafel, fa 8 mesos
Doncs en primer lloc, moltes felicitats pel seu aniversari, que el passi amb salut, joia i amb la estima de tots els familiars i amics. Després també el felicito per el seu escrit d'avui i per tots el que he tingut la oportunitat de llegir amb els quals m'he sentit plenament identificat compartint les seves idees i opinions (i tal vegada segurament els somnis i desitjos), jo ja en tinc 77 i m'estic apropant a n'aquesta fita, a la qual espero poder arribar si Deu ho vol. Per tant enhorabona i per molts d'anys.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente