A la fi sé qui soc! Finalment m’he descobert. Però, com li va passar a Cristòfol Colom, en comptes de descobrir un món prèviament determinat, n’he descobert un altre. Jo no soc el que pensava que era. Els llibres m’han portat a un indret fantàstic. Soc un ésser infinit. Soc fet de literatura, de somnis, d’imaginació i d’una càrrega espiritual sense límits. El meu bon amic Ramis Alonso ho va intuir a la perfecció. Don Miquel deia que era fàcil acostar-se als homes per escoltar el que deien, el difícil era escoltar l’esperit que viu a l’interior de l’home. Pocs ho aconsegueixen, afegia, només aquells que deixant els altres apliquen l’oïda a si mateixos. Sabent el que diu el seu propi esperit, tal vegada puguin escoltar el que diu l’esperit dels altres.
És el que fem, regularment a la inversa, la majoria de lectors. Escoltem els esperits dels altres per esbrinar allò que diu el nostre. Són maneres distintes d’aplicar la nostra atenció a l’essencial de les nostres vides. Tanmateix, nosaltres els lectors maleïts, llegim el que llegim i ho interpretem de forma absolutament lliure, tal com ens ho dicta la nostra sàvia i honesta intuïció. El cert és que, com a grans i devots lectors del Nou Testament, som ben igual que aquells que no el llegeixen ni l’han llegit mai: no ens interessem per Jesús ni els seus fets ni les seves paraules si no ho fem en funció del que ens interessem per nosaltres mateixos, pel nostre present i pel nostre futur. Així creiem i pensem que ens ho inculca el mateix Jesús de Natzaret. Déu no és un Déu de morts, sinó de vius. Els morts són morts i res més.
En el nostre cas particular volem atrapar la veritat entre les pàgines literàries del Nou Testament. Som lectors, no aventurers com Indiana Jones a la recerca de mòmies fantàstiques. La Literatura ens guia i ens descobrirà la nostra veritable essència humana. D’això tracta la lectura infinita. No s’acaba mai, però pel camí es topa amb perles inesperades. Amb sorpreses màgiques del tot versemblants. Fa poc que estem llegint autèntica literatura sobre els fets evangèlics i les seves connotacions colaterals. Un llibre que ens sobte, i que per tant tornem a llegir i rellegir, és la cerca de Jesús pel propi Jesús. D’aquesta manera és com ens apropem més substancialment a nosaltres mateixos. Trobar-nos a nosaltres mateixos és trobar Jesús, pensem els lectors més tossuts. Descobrir-nos és descobrir la nostra identitat, la nostra inequívoca existència humana i divina. Podem inventar-nos totes les excuses del món per justificar la nostra recerca permanent. Ja poden escriure el que vulguin sobre Jesús tots els seus apòstols i seguidors, ja poden anar i venir d’un indret de la terra a un altre, d’un país a un altre, anunciant a Jesús, però en el fons allò que tots busquem és trobar-nos a nosaltres mateixos. Descobrir-nos. Jesús i tots els seus deixebles, fins i tot els que viuen i moren per ell, amb la millor voluntat del món, amb tota la seva entrega física i espiritual, ens informen el millor que saben de la veritat de les nostres vides, per tal de descobrir-lo i unir-nos a ell, però el que realment volem descobrir és descobrir-nos a nosaltres mateixos. Nosaltres som el perquè de tot plegat.
És inconcebible que puguem viure tan tranquils tota la vida immergits en la ignorància. La ignorància del món i dels altres. I el més sorprenent encara, la ignorància de nosaltres mateixos. El Nou Testament ens diu qui som, però no li donem crèdit. Llegim i rellegim i tornem a llegir i no avancem ni poc ni molt. El que fem es complicar-nos la vida. Perdre el nord. Jesús ens diu qui som, però no l’escoltem. I si l’escoltem no posem en pràctica les seves paraules. Jesús ens diu que som com ell, ni més ni menys, però ens costa de creure’l. La fe, un cop més, com ens ho mostra Gabriel Amengual en el seu ‘Goig de Creure’, és el secret de tot plegat.
Una lectura que s’incorpora a la nostra biblioteca, la qual havia restat muda malgrat ens acompanyés físicament des de fa set o vull anys, ens mostra la figura del nostre protagonista des d’un caire diferent. No és que amb el temps no hàgim estudiat ja tots els caires possibles, però a aquest segurament no li havíem dedicat l’atenció que l’autor d’aquest llibre li dedica. Es tracta de ‘Jesús busca Jesús’, escrit per un català inquiet del nostre temps i que encara viu entre nosaltres. Es diu Jaume Rodri. La gran proliferació de creus plantades al cementiri Père-Lachaise de París mentre se celebrava l’enterrament d’Èdith Piaf, li fa prendre una decisió que li canviarà la vida. Decideix descobrir Jesús. Ho descriu d’una manera molt poètica i emotiva. «Aquell grandiós cementiri, diu Jaume Rodri, grandiloqüent tot ell, amb carrers ben ordenats i tombes desmesurades d’un marbre negre lluent, negre-xarol, desafiant gust i harmonia, em va esclafar. Damunt de cada tomba una creu amb el seu corresponent crucificat; creus solemnes i reforçades d’on penjaven uns cossos musculats d’homes molt joves, morts i amb els estigmes d’una tortura llarga i refinada». I va ser en aquell indret, «capficat i absent alhora», que Rodri va decidir, sense saber com ni perquè, emprendre el viatge més important de la seva vida: qui havia estat aquell jove jueu penjat de totes les creus del món. Milers de milions de creus. Un món ple de creus, i a totes elles un home penjat. El jueu Jesús. Crucificat, nu i mort sobre totes les tombes de mig món, als cims de les muntanyes, a la part més alta de les capelles i de les catedrals, i en aquell gran bosc de tombes concretades, recorda Jaume Rodri, en pedra viva i lletres d’or fals.
En aquell moment d’estupor es va adonar que d’aquell personatge universal, penjat a tot arreu, ell no en sabia res. Com tampoc en sabia res d’ell mateix. Va ser aleshores que va fer-se el propòsit de curar la seva ignorància perseguint els rastres sempre escassos del Jesús històric, confiant, afegeix, en la creativitat i l’empenta d’Èdith Piaf que aquell dia enterraven a París.
Aquí, a la biblioteca de casa meva, sense anar tan lluny ni dramatitzant tant la cosa, ens esmercem a fer la mateixa recerca. Qui és Jesús de Natzaret i perquè va fer el que va fer? Qui som nosaltres, que busquem en ell les grans respostes a les nostres indefugibles preguntes? Qui soc jo?, ens preguntem tots alhora. Quan descobrirem l’essència de la nostra identitat? Perquè, dit i fet, no hi ha cap més pregunta a fer-nos. El que sí que podem fer, i és el que intentem fer, és enlluernar-nos i divertir-nos mentre experimentem aquesta suprema aventura.
Més que una descoberta infinita, el que ens interessa de veritat, encara que no en siguem del tot conscients, és omplir d’alegria i de benestar personal, el camí que ens hi porta. Omplir de plenitud, en un pleonasme màgic, les nostre vides úniques i heteròclites. Com desitjava usar aquest adjectiu des de fa anys i panys: heteròclites! Finalment sé qui soc.