Fa tres setmanes que s’inicià el conflicte Hamàs-Israel com ara s’ha nomenat per part dels mitjans de comunicació. Perquè és un nom més ajustat a la realitat, Israel un estat potent, amb un exèrcit preparadíssim, pioner en noves tecnologies, com l’espionatge informàtic per exemple, ha declarat la guerra a Hamàs una organització política que va guanyar les eleccions a Gaza, que ha iniciat un atac el set d’octubre amb morts civils i que ha segrestat prop de 200 israelians, que inclou persones majors, infants i joves.
El conflicte armat ha omplert les notícies arreu del món, la població de Gaza ha patit bombardejos, talls d’electricitat i aigua, destrucció d’infraestructures, bloqueig a l’ajut humanitari fins dues setmanes més tard, aquest dissabte 21 s’ha obert un corredor insuficient. El poble palestí no és Hamàs, com Israel no és el partit ultraconservador de Binyamin Netanyahu.
Han sortit molts articles sobre aquesta situació bèl·lica que té el seu origen fa setanta-cinc anys amb la creació d’un nou estat en terres palestines. Hem vist les tímides reaccions dels representants de la UE respecte a la massacre de la població civil palestina, el viatge de Biden president dels EUA a Israel sense esmentar la fi del conflicte de manera immediata, hem vist el vet d’aquesta potència a la resolució de Nacions Unides que condemnava els atacs a civils a Palestina. Aquesta proposta auspiciada per Brasil va tenir l’ampli suport i hauria condemnat la violència contra la població civil, inclosos els atroços atacs terroristes d’Hamàs contra Israel. La votació al Consell de Seguretat fou de 12 vots a favor, Estats Units en contra i Rússia i Gran Bretanya s’abstingueren. Veurem si la cimera al Caire arriba a bon port i s’inicia una etapa de converses de pau.
Mentre no oblidem la guerra d’Ucraïna, que no atura i continua creant inseguretat, destrosses, morts. Altra vegada veiem la diferent manera d’entendre els conflictes per part de la Unió Europea i els EUA, com tracten els estats invasors i donen suport als agredits...
No volem oblidar tampoc altres llocs on hi ha conflictes bèl·lics i són silenciats per part de les grans agències de notícies internacionals. Ningú és informa què passa al Iemen, ni Etiòpia, ni si hi ha novetats respecte al conflicte Sàhara Occidental i Marroc, o no diguem altres països d’Àfrica. No són notícia si no hi ha un atemptat suïcida, com recentment a Iran o Pakistan... després silenci.
L’amic Joan Pau Jordà publica un article del qual li copio un paràgraf:
Potser podrà semblar ingenu o idealista, però crec fermament que és hora de parlar de PAU. Una pau que va més enllà de la simple absència de conflictes armats. Parlem de Pau amb majúscules, la que implica justícia, igualtat i respecte per als Drets Humans. Al cap i la fi, no foren els catalans, els impulsors, al segle XI, de la «Pau i Treva de Déu», com un moviment social protopacificista, impulsat des de l'Església i la pagesia contra les violències perpetrades pels nobles feudals?
Aquests dies que es parla de pin parental per part del pacte VOX-PP convindria recordar-los la necessària educació a pares, mares, i alumnat en general, sobre la necessitat de la PAU, la no-violència en les relacions humanes, el respecte i el diàleg com a eines de comunicació.
D’aquests ensenyaments n’hem de parlar i els hem d’exercir a les institucions, a la comunitat educativa, als mitjans de comunicació, i no ho oblidem, a tots els llocs on es treballa en col·lectiu sigui una associació de veïnats, un club esportiu, una comunitat de propietaris, un sindicat, un col·legi professional...
Treballem per a la PAU, mostrem la nostra solidaritat amb aquells pobles que pateixen agressions, siguem exigents reclamant més esforços per la fi dels conflictes bèl·lics. En una paraula, NO a la Guerra! una vegada més.
Ja no he pogut continuar, aquesta senyora fa oi al rei porc!!