algo de nubes
  • Màx: 16.97°
  • Mín: 9.91°

Israel i nosaltres

Dissabte 7 d'octubre, l'endemà de la celebració de la Diada Nacional del País Valencià, tropes de Hamàs varen atacar el sud d'Israel i varen provocar-hi una carnisseria. De seguida, l'exèrcit d'Israel va respondre bombardejant la franja de Gaza. I els dies següents els combats es varen fer més crus. Aquell fatídic dia d'octubre ha estat el dia en què més jueus han perdut la vida (en un sol dia) des de l'Holocaust. Aviat s'és dit. En la guerra del Yom-Kipur, no hi va haver tants de morts en un sol dia cap vegada.

Dit això, de seguida es varen començar a fer presents els diferents discursos sobre el conflicte entre àrabs i jueus (o entre palestins i israelians). Normalment, la gent que emet opinions sobre la qüestió té partit pres. I moltes vegades es tracta d'un partit inamovible, monòcrom, monòton i sense gaire substància ni anàlisi de fons. Però, no puc evitar-ho, sempre tenc la impressió que, quan parlam d'Israel i de Palestina, parlam sobretot de nosaltres. Del nostre passat. Dels nostres traumes històrics.

Perquè es parla obertament de «neteja ètnica» a la zona (obviant que dos milions de palestins viuen dins l'Estat d'Israel, amb els seus drets raonablement reconeguts), però, en canvi, els mateixos que acusen Israel de «neteja ètnica» no troben especialment problemàtic que l'Azerbaidjan ocupi l'Artsak, territori poblat majoritàriament per armenis, i que, al cap de quatre dies (digui's dues setmanes), de cent-trenta mil n'hi quedin menys de vint mil. Això no deu ser neteja ètnica. Això no crida l'atenció de ningú. Això no provoca cap tipus de manifestació immediata, ni mostres d'indignació inflamades.

De la mateixa manera que l'ocupació militar de territoris palestins és contestada amb ràbia i indignació, però l'ocupació militar de Crimea, de Donetsk o de Lugansk, de la qual la periodista Pilar Bonet ens n'ofereix un panorama magnífic en el seu últim llibre, no desperta la mateixa indignació, el mateix guspireig d'ulls, la mateixa santa ira. I no és que no hi hagi morts a betzef. Fins i tot han tirat a terra avions carregats de civils, però es veu que no és igual d'indignant, igual de greu, igual de terrible.

Faríem bé de saber d'on venim, abans d'indignar-nos, de pontificar sobre territoris que no coneixem i de parlar sobre societats que ens són molt i molt alienes. Faríem bé de ponderar el nostre estómac amb una mica d'intervenció del cervell, abans de moure'ns com autòmates per causes que desconeixem. Hem de pensar que fa no-res teníem entre els nostres esports més preuats el de carregar-nos jueus. N'Ansel Turmeda va ser només un dia a Eivissa, però ja en va tenir prou per veure com sacorraven dos jueus Dalt Vila. Supòs que, a Mallorca, en devia veure a sacorrar algun més. Això, quan no hi havia un alçament de gent malgirbada i confusa, armats amb forques i amb falçs, i en feien una escabetxina. I això no només passava per aquí, sinó que recorria, com el fantasma de Marx, tot Europa, de punta a punta. Pensem que ho portam en el disc dur, abans d'emetre segons quines consideracions. Que avui els jueus d'abans siguin els catalans (en un procés que va començar al segle XVII i que s'ha anat consolidant durant els darrers quatre-cents anys) no esborra automàticament els jueus de la diana permanent.

Per als estatistes, per als jacobins de tota casta i condició, per a aquells que sacralitzen la unitat de l'Estat, per als que l'Estat és la nova religió (com diu en Joan-Lluís Lluís, novel·lista de la Catalunya del Nord, França és una religió), Israel també fa bullir d'indignació. Perquè és un estat nou, que ha recuperat una llengua que pràcticament era morta, que es desenvolupa i tira endavant, que excel·leix en la ciència i en l'art, que es posiciona de manera autocentrada al món. I això fot molt, fa molta ràbia, fa venir arcades, indigna d'allò més.

Per això, abans d'emetre opinions a la babalà sobre el conflicte al Llevant mediterrani, pensem una mica en nosaltres mateixos, en la nostra història, en d'on venim, en les nostres arrels, en la nostra societat, en com l'hem construïda... i potser llavors serem una mica més prudents i cautelosos.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per patxipòleg, fa 6 mesos
Com es pot tenir tanta cara com per afirmar que els palestins que viuen a l'Estat d'Israel tenen els ''drets raonablement reconeguts'' i alhora fer una crítica de la gent que parla sense substancia ni anàlisi de fons? Més encara quan es tracta d'algú que no s'atreviria a dir, per exemple, que els catalans tenim els drets lingüístics reconeguts a l'Estat espanyol.

En segon punt, si hi ha hagut una història d'antisemitisme a Europa, també n'hi ha hagut una d'antiafricana, antiaràbiga i/o antimusulmana, sobretot al sud d'Europa, que avui predomina sense parangó. Potser és aquesta a què hem de fer referència per donar la raó a l'autor que quan parlam (és a dir, quan parla) del conflicte Israel-Palestina deim més de nosaltres (és a dir, d'ell mateix) que d'aquell... per favor, hectàrees regades amb fòsfor blanc, corredors-trampa per civils bombardejats pels mateixos que els ''garanteixen'', i aquí el problema rau en latències antisemites.

Com voleu, després, que la gent compri l'alliberament residual que pregonau? (el d'Israel, titellaire de Biden i Von Leyden).





Valoració:1menosmas
Per Antoni Picazo Muntaner, fa 6 mesos
Bon article. Magnific. Cert dins molts de noltros encara tenim un fort sentiment antisemita. Es part de l'adn hispanic. Encara no he sentit mai protestar tan fermament contra els camps de concentracio xinesos.
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente