Aquest dijous, 21 de setembre), per uns instants he viatjat en el temps amb un déjà-vu que tenia oblidat: Quan n’Alfonso Guerra ha fet un comentari masclista sobre na Yolanda Díaz, no és que hagi recordat quan els comentaris masclistes es feien obertament i eren normatius, he recordat quan n’Alfonso Guerra feia estirabots per desviar l’atenció de cada error que havia comès en Felipe González. I ho ha tornat a fer. Si escoltau l’àudio notareu perfectament que tenia planificat amollar-ho; té una edat considerable i li falla l’aplom però encara sap què diu i quin efecte tenen les seves paraules.

D’en González no sé si puc dir el mateix: destapar que ens voldrien extingits ha estat una incontinència (se li va escapar dimecres en una presentació d’un llibre del seu company). Fa més de 300 anys que ens volen assimilar, que ens volen fer desaparèixer, amb prohibicions, amb burles, amb substitució demogràfica, amb agressions... intentant que ens avergonyim de ser qui som i ho deixem estar. Però molt poca gent ha verbalitzat el pla. Parlar-ne és un tabú fins i tot per a nosaltres, les víctimes.

Els colons d’aquí van amb la bandera (robada) de la llibertat, o (cínicament) acusant-nos a nosaltres de voler imposar (la nostra existència?), però a Espanya estan tan nerviosos que s’estan llevant les caretes. El català, el gallec i l’eusquera els han profanat el seu Congreso sagrat, fet a imatge de la seva idea d’Espanya, i a més es troben que o bé fan concessions a un «fugado» que vol rompre Espanya o perden el poder.

Sé que em pas d’empàtica, però em fa peneta veure’ls tan descol·locats, veure que es pensen que encara tenen un imperi poderós i que als indígenes de les colònies ens podran explotar i menystenir per sempre, i sempre acotarem el cap.

I en canvi, el que es veu de cada dia més clar és el principi de la seva fi.