En Cristòfol Colom, abans de la seva aventura cap al continent que va resultar esser Amèrica sense ell saber-ho, va fer un parell d'estades a diversos països, com ara Portugal, Anglaterra, o França. Tant si era genovès, com mallorqui, com d'allà on fos, la qüestió és que va trobar manera d’entendre’s amb la gent d'aquells països amb qui li va interessar comunicar-se. I aquesta capacitat d'En Colom d'entendre's amb gent d'altres llengües, crec que tothom té ben clar que no té res a veure amb l'origen del portuguès, ni de l'anglès ni del francès. Ni fa augmentar ni minvar la semblança d’aquestes llengües amb el castellà.

El trescador venecià Marco Polo va viatjar per mig món, per un fester de llocs com, per exemple, les actuals Turquia, Armènia, Geòrgia, Israel, Afganistan, el Caixmir, el Tibet, Turquestan, la Xina, Mongòlia o el Japó. D'una manera o l'altra, també se va comunicar amb la gent amb qui ho va haver de menester. I això no té res a veure amb si el turc, l'armeni, el georgià, l'hebreu, el tibetà, el xinès, el mongol o el japonès vénen de l'italià o si no hi vénen.

Si cercau damunt la ‘Revista de Filología y Lingüística de la Universidad de Costa Rica’, concretament el número 40, de l'any 2014, sobre la comunicació entre els europeus i els indígenes americans els primers temps de la colonització, hi podeu llegir que «El hombre procura comunicarse en cualquier circunstancia. Ni la ausencia de una lengua común se lo impide. Eso fue lo que ocurrió cuando Colón llegó a América. Ni extranjeros ni nativos conocían la lengua que oían; sin embargo, se explicaron, departieron e intercambiaron realidades de ambos mundos. El presente trabajo exponemos tres formas de comunicación no verbal empleadas por aquellos días: las señas, los intérpretes y las ilustraciones. Las dos primeras se utilizaron para que hubiera diálogo en América. La última sirvió para informar a los europeos cómo era el Nuevo Mundo». Així és que el fet que els espanyols, portuguesos i anglesos trobassen manera de comunicar-se amb els indígenes, no té res a veure amb l'origen del cubà, ni de l'argentí, ni del brasiler ni del nord-americà.

Idò bé: ben exactament això ens volen fer creure, d'un parell d'anys ençà, sobre el «mallorquín» un grupuscle d'exaltats que no el fan servir mai per res, que no hi diuen ni 'bon dia' en tot lo dia, cap pic ni un de cap a cap d'any. Exactament aquesta bajanada escampen aquesta guarda de banastres cada 10 de setembre, quan fa anys del desembarc a Santa Ponça del rei En Jaume I i les seves forces militars. El rei En Jaume diu dins el seu ‘Llibre dels Feyts’ que, abans de desembarcar, s'hi va acostar N'Alí de la Palomera, que era un jove sarraí, que el va informar de les tresques de la Ciutat de Mallorca, en aquell temps Madina Mayurqa. Segons els actuals predicadors del «mallorquín» (...que no el hi xerren mai9, aquesta comunicació demostra que ja parlaven «mallorquín» a Mallorca abans que hi arribàs el rei En Jaume I. I ho amollen un any darrere l'altra, sense haver aportat mai de la vida ni un sol document, (ni un de sol!) escrit en «mallorquín» abans de la Conquesta del rei En Jaume I, l'any 1229.

Així és que, si aplicam a Amèrica aquesta quimera d'aquestes llumeneres, haurem d'arribar a la conclusió que, com que d'una manera o l'altra se comunicaren amb els europeus, els asteques ja parlaven mexicà abans d’arribar a Mèxic n’Hernán Cortes; i els inques ja parlaven peruà abans d’arribar al Perú en Pizarro; els apatxes ja parlaven nord-americà abans d’arribar els anglesos a la costa de l’est americana; i les tribus tubinambàs ja parlaven brasiler abans que hi arribassen els portuguesos al Brasil.

Què vos pareix? I que no és guapo això?