La paraula "vacances" prové del llatí "vacans", que significa estar vacant, lliure, desocupat. Si aprofundim una mica més en el significat etimològic de fer vacances, arribarem al verb llatí "vacare" que s'utilitza en dos sentits: "estar buit" (vacuus), i també "quedar-se lliure o desocupat" (vacans). Amb el pas del temps, fer vacances –que no és el mateix que fer turisme- ha passat de ser un privilegi per a minories a un dret per a sectors importants de les societats occidentals. En el cas del regne d'Espanya, el dret a unes vacances pagades és relativament recent. Concretament, va ser el govern de la 2a República Espanyola que el va instituir l'any 1931.
Pel que fa al mot "impúdic" -de procedència també llatina, "impudicus"-, serveix per adjectivar quelcom mancat de pudor, de vergonya. Ve a ser sinònim de desvergonyit, de pocavergonya.
Dit això, a Mallorca estam curats d'espants a propòsit de vacances impúdiques. Les dels superrics, les que organitza la indústria del luxe, no són altra cosa que impudícia barroera. Ara bé, aquest principi d'agost han estat notícia rellevants dos casos de vacances d'impudícia superba: La de la casa reial espanyola i la del president en funcions, Pedro Sánchez.
Continuant amb la "tradició", heretada del franquisme i del constructe politicoeconòmic anomenar “règim del 78” , la família reial espanyola ha celebrat en el Palau de Marivent les seves vacances a Mallorca amb el convit a autoritats i "societat civil illenca". Persistir en presentar la festa borbònica com a recepció a aquesta suposada representació de la societat civil illenca és, com a poc, un escarn. En el millor dels casos es podria xerrar de recepció a una minsa part de la societat civil. De la que sosté una actitud acrítica, és a dir, la de l'amén a l'statu quo, la del genoll clavat davant les elits.
El sarau borbònic de l'estiu mallorquí té un especial grau d'impudícia en celebrar-se al Palau de Marivent. Una propietat que l'alexandrí Joannes Saridakis i la seva esposa van voler que tingués una utilitat social i cultural per al gaudi de la ciutadania mallorquina. El fet que enguany, en el cinquanta aniversari de l’okupació reial d'aquest espai del qual el poble de Mallorca n'és el legítim beneficiari, no s’hagi anunciat el punt final a aquesta anomalia democràtica és coherent amb el fet que "entre Felip V i Felip VI, deu generacions de reus, reines i regents s'han assegut al tron d'Espanya. Els seus regnats han estat marcats pel tarannà de cadascun d'ells, per drames familiars diversos, i per crisis polítiques que han anat canviant segons l'època: sublimacions militars, guerres, exilis... Ara bé, si una cosa han tingut en comú és la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, ja que tots han seguit al peu de la lletra el precepte de l'avi de Felip V, el rei francès Lluís XIV: L'Estat c'est moi". (De la peça intitulada "Borbons. 300 anys de corrupció" publicada a la revista Sàpiens). Cap sorpresa: La manca de vergonya és consubstancial amb els corruptes.
Quant a les vacances de Pedro Sánchez al Marroc, sí que sorprèn la xuleria que envolta la decisió.. O no ho és fatxenderia? És una altra concessió al permanent xantatge del regne alauí? Sigui com sigui, les vacances del president espanyol en funcions posen, en paraules del delegat a l'estat espanyol del Front Polisario, "de manifest una vegada més el seu indiscutible suport a un decadent règim que vulnera de manera sistemàtica, diàriament i impunement els drets humans del poble del Sàhara Occidental".
Les impúdiques vacances marroquines de Pedro Sánchez, tenen únicament una lògica: Rabat necessita urgentment un reconeixement internacional definitiu i avalat per la legalitat internacional –cosa gairebé quimèrica- de l'annexió del Sàhara Occidental. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) està a punt de dictar sentència definitiva sobre la legalitat dels Tractats Comercials UE-Marroc. Tot indica que serà una sentència favorable als interessos del poble sahrauí. I, és clar, a Rabat hi ha nervis. Nervis que van amb escreix en constatar-se que a les instàncies internacionals, regionals, i en l'actual escenari geopolític, la causa de l'autodeterminació i la independència del Sàhara Occidental guanya pistonada.
Un vell proverbi turc diu que, qui beu de franc, s'emborratxa el doble. Les vacances de la família reial espanyola i les del president en funcions del Gobierno de España són borratxeres dobles de desvergonyiment! Les meves no seran unes vacances impúdiques. Seran, això sí, unes vacances lliures de massificació turística. El setembre ens retrobam!
