algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 23°
28°

Impunitat culpable

A la memòria de Fati i Marie

La televisió és un canal de comunicació habitual per conèixer vulneracions de drets humans al nostre món. Com que n'hi ha tanta, d'iniquitat, des de sempre m’ha corprès endevinar els criteris mediàtics —sovint coincidents— de selecció d'infàmies, a l’hora de decidir quan i quins menyspreus de la vida o la condició humana mereixen la nostra atenció. Destaquem, entre els avantatges de les ones hertzianes, la brevetat dels seus missatges i la facilitat que ens dóna —gràcies a la lleugeresa de la variada programació— de mudar l'atenció i asserenar la nostra consciència.

Ens situam el proppassat dimecres, on el matí ha anat prou bé. Família, companys, amics..., relacions personals i socials, sense oblidar la necessària dosi d'escriptura i lectura. A més a més, la calor ha donat una treva. Un dinar d'estiu correcte i aigua freda a balquena damunt la taula completen l'idil·li de la meva (nostra) existència. El privilegi un més del denominat estat del benestar, on vivim gràcies a una simple casualitat geogràfica. El conjunt compon un bell retrat occidental, escenari d'una còmoda normalitat —no sempre ben valorada —, ja que encara volem més i més.

Arriba l'hora de dinar. Fer-ho acompanyat de les notícies televisives és un mal vici utilitzat per aprofitar el temps. Això, però, pot tenir conseqüències gàstriques inesperades; ja ho diuen: l'estómac és el segon cervell. Escoltar els disbarats verbals bel·licistes en boca d'alguns personatges polítics pot arribar a enrajolar el paladar insensibilitzant les papil·les gustatives. Nogensmenys, he pogut mastegar el segon plat amb informacions generals digeribles.

El pitjor ha vingut al moment del cafè: una foto del periodista Ahmad Khalifa envaeix la pantalla del televisor. Una mare i la seva filla de sis anyets arronsades, dues migrants subsaharianes irrompen dins casa i «seuen a taula, encara parada...». Mortes per deshidratació, apareixen ajagudes damunt la sorra del desert en la frontera entre Líbia i Tunísia, i no són les úniques. La imatge és terriblement colpidora. Què hi feien, al desert? Anhelar un bri de futur de camí cap a una mena de terra promesa, això és tot.

Cerc més informació al respecte i trob que ja fa quatre dies que es va publicar la notícia. Això, en el meu cas, vol dir que 12 menjades (4x3) després d'haver ingerit les meves petites delicadeses i molta d'aigua fresca, m'assabent que elles feren el darrer alè salivant amb desesperació. No puc evitar imaginar-me el procés del seu compte enrere vital; visualitz el sofriment assedegat —em sent impunement culpable— i el cervell subaltern se m'encolleix. Què hi puc fer? Serveix de qualque cosa, això que estic escrivint? Llevat de per treure una mica de fel, de res. Manquen pedaços per netejar tanta brutor al món... Mentrestant, al nostre redol, els farem servir per mantenir un nivell adequat d'higiene material. La llàstima és que la mental és més mala de netejar. Ja podem escurar, ja...

Anava a tancar la penitència i ensems em venen al cap piscines, més piscines, aixetes obertes sense miraments, descàrregues de cisternes, jacuzzis a vessar... Tot això, i gel, molt de gel. Tot plegat ho veig reflectit ara dins quatre pupil·les sense vida. El més segur —i còmode, per descomptat— és apagar la televisió i continuar aclucant els ulls...

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.