Schopenhauer, malgrat el seu pessimisme innat, va morir relativament feliç. Per això ara pot participar de les magnífiques festes de la Literatura que celebrem cada dia a la meva biblioteca particular. Com més gran m’he fet, més amic m’he tornat d’Artur Schopenhauer. De jove no acabava de caure’m bé. Els joves no saben valorar com cal la condició humana en la seva totalitat. Schopenhauer va manifestar per escrit que la seva filosofia era per el món. D’acord, però sobretot era per a ell. I per cadascú de tots nosaltres a títol personal. Per tot plegat m’alegro de tenir-lo sovint de convidat preferent a les meves festes literàries. Aboca sal als que es passen la vetllada fent confidències. Com tants d’altres pensadors i creadors, per no dir tots, conscient o inconscientment, Schopenhauer degué experimentar l’enorme fortuna de ser humà. Un dia es va alegrar molt d’ocupar un lloc privilegiat a la meva biblioteca particular. Perquè la meva biblioteca fa estona que la vaig batejar amb el nom de Vida en Llibertat. A cap lloc del món he experimentat mai tanta llibertat com a la meva biblioteca privada.

Qui vulgui ser veritablement lliure per unes hores que visiti la meva biblioteca actual. Si més no, tindrà l’opció de triar entre milers de llibres i d’autors. Llibres i autors que l’abraçaren com a un fill o com a un pare: com a un ésser humà amb tots els seus drets fonamentals i essencials per tal d’esdevenir una consciència totalment emancipada. Quan jo pujo a la biblioteca, a la tercera planta de ca meva, sé que em dirigeixo a viure una llarga estona en llibertat. Tots hi esteu convidats. La meva biblioteca, per privada que sigui, ja us ho dic ara mateix, és pública. Com ho és la llibertat.

Les festes més importants que he viscut són aquelles que s’han celebrat a casa meva, a la meva biblioteca. Aquestes festes han estat i són les veritables juntes sagrades de la meva vida. Sovint les ha presidit un personatge o un llibre del món immortal del teatre, del pensament, de la filosofia, de la poesia, de l’assaig o de la literatura universal. Un luxe també immortal. Aquestes celebracions, més o menys multitudinàries, sempre menys que més, han estat majoritàriament convocades pel responsable directe de la biblioteca. Però no sempre. En més d’una ocasió la convocatòria és espontània. Natural. Un llibre sobresurt d’un prestatge, un ensopega amb un altre, els peus salten per sobre d’un autor que s’ha despistat, per damunt d’una obra que s’ha perdut entre les altres, el que sigui. En el cas de Schopenhauer va ser així. Es veu que Schopenhauer, no se sap com, passava per allí i es va deixar veure, va alçar la veu per un motiu o altre. Algú parlava de la velocitat del temps i de la vida, com passa de ràpid tot quan un va complint anys, com s’acumulen les nafres del cos i de l’esperit. Una testa descambuixada i privilegiada va comparèixer amb un llibre a les mans: ‘Senilia. Senilia’ és un recull de reflexions que Schopenhauer havia deixat inèdites al calaix del seu escriptori. Algun editor va creure oportú publicar-les pòstumament i va fer un gran servei a la Humanitat.

Franco Volpi ens ho explica. Franco Volpi, un gran admirador de l’obra de Schopenhauer va morir jove. No ho havia d’haver fet mai, això: li quedava molt per aprendre i per ensenyar. Devia ser una mica despistat, com ho solen ser alguns filòsofs. Circulava en bicicleta per la seva ciutat de Vicenza i un cotxe tronat i estúpid el va atropellar. Bé, Volpi es posa dret davant tots nosaltres i ens informa de que Schopenhauer, per a benefici espiritual nostre va projectar un art de la felicitat. Allò que li donà la gran empenta en aquest objectiu tan noble foren les apassionades lectures del ‘Oráculo manual’ de Baltasar Graciàn. La intervenció de Franco Volpi va revoltar tots els assistents a la celebració que estàvem fent. Gracián no va comparèixer a la festa, però d’altres que hi eren aportaren molta d’informació sobre la seva persona i la seva obra. Gracián va ser un jesuïta espanyol, autor de ‘El Criticón’, una novel·la que en el seu temps va compartir fama amb ‘El Quixot’ de Cervantes. Aquesta al·legoria l’havia estudiada bé don Miquel Ramis Alonso, un savi mallorquí de Sineu, que no abandonava mai la meva biblioteca personal. Fins i tot, Ramis Alonso va escriure un llibret fent un elogiós treball sobre la novel·la de Gracián, titulat ‘Ecos de el Criticón de Gracián’.

Tot en tot, a més de parlar-nos de Senilia, Volpi ens dona coneixement d’una traducció a l’alemany que el mateix Schopenhauer va fer del ‘Oráculo manual’ de Baltasar Gracián. Què més es pot dir sobre l’admiració de Schopenhauer per Graciàn? És igual, ara és millor callar, no fos cosa intervingués algun desbaratafestes. El cert és que Schopenhauer deixà escrit que Gracián va ser el seu escriptor predilecte. La companyia no pot ser més adequada. És igual.

Sí, és igual. Entre els filòsofs academicistes la festa no és mai completa del tot. No sé què tenen els filòsofs que sempre sospito d’ells. Em semblen arrogants i molt gelosos de les seves teories, que consideren sempre superiors a les dels altres. Això no és festiu. Home, la vida no és això. La raó no s’ha d’usar per obtenir la raó. Cap de nosaltres tenim l’exclusiva de la veritat, i sembla que els filòsofs la volen tenir. Voler tenir-la és ja no tenir-la. Aquesta és la meva visió personal, jo no en sé res d’alta filosofia, ni en vull saber. Un filòsof mancat d’ironia i de sentit de l’humor està totalment mancat de bona filosofia. Schopenhauer té tants alts i baixos com qualsevol altre, però això no deixa que tots ells puguin assistir a les nostres alegres festes de la Literatura. Sempre hi estaran convidats. Sí, perquè, a mi el primer, no deixen de divertir-me. Encara que sovint em semblin pedants i egoistes. Del que es tracta, en aquestes ocasions, és riure’ns d’ells. Educadament, això sí, i afectuosament. Res més faltaria! No ens amargarem la vida per un malentès o una interpretació equivocada. Cal perdonar-los i seguir-los amb una rialla el seu excés de vana saviesa.

Pilar López de Santa María, professora de filosofia, com Franco Volpi devota de Schopenhauer, s’uneix a la nostra festa. S’abraça al mestre i el besa tres cops a les galtes. Li arregla una mica els cabells. De bones a primeres li recorda el seu passat crític pessimista i la seva opinió sobre el caràcter absurd i pervers de l’existència humana. Pervers, no, es posa a la defensiva Schopenhauer. Absurd, sí. Per a ell sempre va ser absurd que el món no tingués present el seu estudi titulat ‘El món com a voluntat i representació’. Això no era una perversió, però sí que era una estupidesa. Aquesta obra seva no va tenir cap ressonància pública fins que era a punt de morir, i la va tenir al final gràcies a la posterior publicació del primer volum de ‘Parerga i Paralipòmena’. Un jove professor anglès, molt jove, Kieran Setiya, que està escoltant els pros i els contres de la conversa festiva, no pot evitar irrompre en ella.

Quines són les aportacions de López de Santa María i de Kieran Setiya a la gran festa literària d’Arthur Schopenhauer? Bàsiques. Importantíssimes i transcendentals. La festa continua.