algo de nubes
  • Màx: 14.32°
  • Mín: 7.34°
14°

Acceptar el risc de ser visible

No vaig entendre fins divendres passat –en sentir el meu nom al costat del de Sylvia Plath, en la generosa presentació que em va regalar a Can Alcover Miquel Àngel Lladó–que segurament l’hàbit d’escriure m’hagi, de manera literal, salvat la vida en més d’una ocasió. No vaig entendre tampoc fins llavors que mostrar-me és posar-me en risc, exposar la meva fragilitat i les meves ferides...

Honram dones que sofreixen la violència en altres cultures, espais o contextos, però en moltes circumstàncies nosaltres mateixes també l’exercim: exercim la violència contra altres dones, en no deixar-les brillar ni reconèixer la seva vàlua perquè ens mou la nostra pròpia ferida: ens sentim insegures... i des d’un lloc molt amagat, inconscientment seguim competint o veient en l’altra tan sols algú fràgil a qui ajudar (aquest paper de mare o sanadora que la història ens ha fet ocupar), però no algú fort i capaç amb qui celebrar i gaudir, des de la generositat compartida. Això ens costa molt i no és culpa nostra. No del tot, al menys: és el fruit d’una educació individualista i competitiva.

Divendres Miquel Àngel Lladó Ribas, president de l’associació Homes per la Igualtat, va fer un elogi de ‘Dones de llum’ (i de mi mateixa com a escriptora) que no vaig poder ni encaixar ni digerir. Ni menys encara gaudir o celebrar. No vaig poder permetre’m tampoc deixar-me sentir la immensa emoció que em recorria: em sentia tan desconcertada que només volia fugir.

Totes necessitam ser reconegudes, perquè això implica SER VISTES, que se’ns doni un lloc a la vida: perquè els llocs es donen, ens els donam les unes a les altres... des de l’acompanyament i l’admiració a la nostra pròpia singularitat i a la singularitat de l’altra.

Els llocs a la vida no s’haurien de guanyar, sinó donar i regalar, com qui fa una donació generosa i, en fer-ho, reconeix la vàlua de l’altra... com en Miquel Àngel va fer amb mi divendres quan, agafant-me de la mà, d’igual a igual, em va oferir un lloc no des de la condescendència, sinó des de la sinceritat i la generositat: des d’allò que ‘Dones de llum’ li havia fet veure en ell.

Des de fa dies, un vers de Costa em ve al cap, com un mantra: “Siau qui sou”. “No amagueu la vostra llum”, hi afegiria jo, humilment... seguint també l’estela de Jaume Pla, un altre dels membres d’Homes per la Igualtat, generador d’espais empoderadors.

Dins ‘Dones de llum’ hi ha un vers que també vol reflectir la mateixa idea: “No amaguis la teva Bellesa”. I també un altre que en Miquel Àngel Lladó va esmentar en la seva presentació: “Ser vol dir rebel·lar-se.” Rebel·lar-se a ser relegades a l’espai privat. Rebel·lar-nos atrevint-nos a ser públiques i, en fer-ho, donar-nos la mà per sostenir-nos.

Atrevir-nos a aixecar la veu, tot i no ser enteses. O a parlar fluixet.. però fer-ho fora també dels espais privats: sovint allò que et protegeix també et tanca.

Tot i tal vegada no ser sempre reconegudes o enteses: cal fer una passa al davant i acceptar el risc de ser visibles... També des de la fragilitat.

Catalina Alou Font
Artista i escriptora

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.