S’hauran d'analitzar en profunditat les causes de la derrota a les urnes el 28 de maig del progressisme illenc, i, sobretot, convindrà debatre sense apriorismes el perquè de la particular magnitud de la seva destrossa electoral a casa nostra. Sospit que aquesta anàlisi i debat seran claus per posar en peu una eficaç resistència al gran retrocés democràtic, a l'operació de sociodarwinisme i d'anul·lació de l'essència de l'autogovern que representa l'acord d'investidura de PPVOX. Però, com diu la dita, "cada cosa a son temps, i a l'estiu cigales", és a dir, no hi ha pressa per fer aquests deures ineludibles. Ara per ara, l'urgent és resistir electoralment el 23 de juliol.

Però, tanmateix, és inevitable fer-ne cinc cèntims d'opinió sobre els continguts de l' "Acuerdo conjunto de PP y VOX para el Gobierno de las Islas Baleares": Per una banda, és l'anunci d'un conjunt d'atacs al territori, a la llengua i cultura pròpies, als drets civils, a la memòria democràtica; de més injustícia fiscal, i, consegüentment, previsible insostenibilitat econòmica dels serveis públics essencials (s'albiren retallades socials importants i privatitzacions a balquena); d'un aferrissat impuls a la turistificació, i un irresponsable "benvinguda massificació turística", la negació -contra tota evidencia científica- de qualsevol límit... I, és clar, els silencis. Alguns tan cridaners com els que fan referència a la crisi climàtica i les polítiques de transició energètica, les polítiques d'ocupació laboral, el paper del diàleg social autonòmic, o la violència de gènere (el text de l' ‘Acuerdo conjunto de PP y VOX’ tracta la qüestió de fons de la violència cap a les dones talment ho feia ‘El Caso’ en temps de la dictadura franquista!). Conclusió, entre continguts i omissions l'hegemonia programàtica és, sense cap mena de dubte, de VOX. En aquest sentit, em sembla molt encertat el titular de VilaWeb que, fent esment al comunicat de l'Obra Cultural Balear (OCB), posava en relleu que el PP és "l'executor directe de les polítiques d'un partit feixista".

En l'esmentat acord de les –diguem-ho ja sense embuts- extremes dretes illenques hi ha molta pulsió punitiva, molta voluntat de fer del Codi Penal, gairebé en exclusiva, la norma de conveniència. La discrepància democràtica i pacifica és potencialment delictiva, valors diferents del teoconservadurisme són presumiblement considerats matèria punitiva, i, en qualsevol cas, drets que no agradin a la cosmovisió teocon han de ser obstaculitzats al màxim (posem pel cas, els entrebancs al dret a l'eutanàsia, o al model de família desitjat), i, alhora, s'impulsa la institucionalització teoconservadora amb la implantació del "pin parental" o la dèria per derogar l'anomenada Llei Trans. En definitiva, estam en presència d'un acord d'odi. De molt d'odi com ho demostra la concepció de llibertat de PPVOX. El primer capítol de l'acord, titulat ‘Libertad’, és un elogi i reivindicació de la llibertat expressada en el lema del franquisme ‘Una grande y libre’. Parlen de llibertat perquè veritablement cultiven de nou, en paraules de Rod Riemen al seu excepcional llibre ‘Per combatre aquesta època, la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent’.

L'atac al país –al seu immediat futur econòmic, ecològic, lingüístic, cultural, social, democràtic- és d'unes dimensions que superen els pitjors pronòstics. PPVOX han planificat un veritable cavall d'Àtila contra la convivència, el combat de la violència masclista, la cohesió social, la democràcia dels drets, la llibertat de debò per a tothom.

No en queda d'altre: Diumenge, 23 de juliol, a votar contra les polítiques d'odi, i, després, a analitzar en profunditat les causes de la derrota de la progressia, i a organitzar la resistència per a sobreviure i vèncer a l'odi. No ens cal, tot citant Antonio Gramsci, "cap tolerància per a l'error, per al despropòsit".