algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 23°
28°

La Serra en blanc i negre (i II)

Tot això era per a fer carbó que, indústries a part, s’usava a les cuines (cuines econòmiques, en deien) abans del gas butà. Tot això era per a ‘fer un duro’ en una economia incipient (s’acabava de sortir de l’autarquia), ja que la quasi totalitat del carbó era per a vendre a Palma, o a mitja dotzena de famílies benestants de les viles. Els pagesos continuaven amb la llenya.

Una altra activitat semblant, pel que fa a atupar les muntanyes, però tan diferent com del negre al blanc, era la indústria de la calç: la fabricació de la calç a partir de la pedra. Això era senzillament cremant-la, així mateix prop de mil graus, cosa que requeria aquestes ollotes que encara trobam abandonades pels comellars. Amb els inventaris i estudis recents, a l’àrea centrípeta de Palma, ja superaríem els cinc-cents forns de calç.

Això evidència una indústria ben important al seu millor moment. Tot i això hi ha una manca de documents, i en conseqüència de coneixement general del que va suposar en tots els aspectes: des del negoci fins als importants llocs de treball, passant per una (altra) bona pallissa a les muntanyes. Una hipòtesi és que inicialment seria una indústria marginal, principalment d’autoconsum i bescanvi. Suposam que molt poc rendible ja que, a part de condicionants físics, els forns es situaven on no es podia treure cap altre rendiment. La conclusió és que l’explotació de la calç era la darrera opció.

Per això darrer, pareix esser que aquesta indústria mai no va estar intervinguda, fins i tot en temps que s’intervenia tot, i fins i tot quan la gent moria de fam pel carrer, cosa no eximia de pagar impostos, ni en cas que el cobrador fos l’Església. Tot indica que ara fa un segle els fons de calç anaven a tota. Amb tota lògica s’hauria d’haver gravat aquesta activitat, però no s’ha documentat. Així sempre s’hauria portat d’estraperlo, fins i tot molt abans d’inventar l’estraperlo, almenys la paraula.

Fins i tot pel que fa a reportatges, divulgació de costums... els carboners han guanyat des de sempre. Són els més “simpàtics i romàntics” de la vida a les muntanyes sense cap discussió. És excepcional en aquesta col·laboració omplir espai amb gloses i altres ocurrències, per molt famós qui sigui l’autor, però la descripció de “Na Tonina”, de Tomàs Aguiló, ja de mitjan segle XIX és per emmarcar:

“...Per aquell tiranyet de mala petja
se’n puja peu descalç cap a la sitja,
sa carbonissa aplega, es saquet pitja,
té forces i salut i es riu des metge.

No es pica si li deis que és una fotja,
o que té pels fadrins mal arrambatge,
o que la cara li han pintat de sutja...”

Tampoc no sabem de res semblant per als que anaven de calç. Segurament l’element femení hi tengui a veure. Els carboners freqüentment eren un matrimoni, amb els nins tot d’una que podien ajudar. “Na Tonina” dona a entendre que seria la filla fadrina del carboner. Mentre allò dels forns de calç es tractava de traginar pedres tot el dia, cosa que requeria una brigada d’homes, i incitava molt més a flastomar que a gaudir del paisatge, també tot el dia, cosa que, efectivament, té molt poc de romàntic.

L’altre factor decisiu per als forns era el combustible per a mantenir el foc, més que el caliu, durant molts dies. Segons el costumari això anava en paral·lel al ‘fer net’, que per als nostres padrins era tan important com anar a missa. Fins i tot alguns pròcers han dit que, quan necessitaven de fer net, feien un forn i tots i guanyaven, però la cosa és bastant més complicada, començant que fer clots enormes dins la pedra tampoc no és una feina qualsevol.

Un forn de 5 metres podria suposar treure 60 m3 de pedra i tenir una volta de llenya d’uns 40 m3, però n’hi havia molt més grossos. A la primera fase sí que farien ben net (arrasarien amb tot) però només bastaria per a començar, per mantenir la volta encesa caldria arrasar també el pinar del voltant, per això sobretot els forns també s’havien de situar als pocs redols de pinar “orat”, enfora dels conreus.

Ja n’havíem parlat (els-forns...): “Després de les cuites el paisatge devia esser dantesc, ja que cada forn necessitava una quantitat de llenya enorme i de manera contínua”. De ‘fer net’ també n’hem parlat bastant però ara no hi insistirem.

Un cop acabada la cuita, s’havia de treure la calç del clot, carregar-la als carros i cap a Ciutat. Això sobretot a l’estiu, ja que com saben els d’una certa edat, la calç en contacte amb l’aigua bull i es desfà (i pot cremar la pell). Atès que la calç s’usa per desinfectar, suposaven que també seria bona per a la salut, però una altra qüestió seria respirar el polsim de moure calç tot el dia. D’això no tenim notícies, però els forns mai no estan prop de ses cases, ni de cap altra construcció aliena a l’activitat.

Amb tot aquest truger ja ens podem suposar com estarien els qui anaven de calç, i els voltants del forn: blancs com una paret de Menorca.

Ja m’ho deia mon pare: “Qui fa calç va descalç”.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.