Com fan sovint a les pel·lícules que comencen amb l’escena d’un desastre, va bé rebobinar i acudir als moments que el precediren. Pocs dies abans de les eleccions, malgrat l’olor d’alfabeguera, ja hi havia un no-sé-què decebedor a l’atmosfera amb els febles i covards darrers governs de la nació catalana. En el cas del Principat el desencís era de tal magnitud que augurava una abstenció majúscula. En el cas del País Valencià i de les illes Balears, on també hi havia eleccions autonòmiques, les crides desesperades a la participació foren ateses per una gent insatisfeta i resignada que anà a votar amb una pinça al nas. El to dramàtic dels requeriments i l’enfocament a un vot no positiu (s’instava impedir un tsunami de l’extrema dreta) no feien preveure res de bo i... que els déus ens guardin d’un ja-està-fet! El 28 de maig va parodiar les eleccions municipals d’abril de 1931 i provocaren un mateix efecte: la caiguda del govern d’Espanya. La diferència és que el borbó d’ara no va prendre el camí de l’exili, perquè aquesta vegada havien guanyat els seus i no els republicans.

Santandreu pregava «que entrin els nostres per tal d’aclarir d’una vegada qui són!» I els nostres? Siguin qui siguin, com s’ho han agafat? Doncs... els nostres decebedors cappares dels governs autonòmics de la nació catalana s’hi han posat fulles! Tots han guanyat! Que si la culpa la té l’abstenció de Barcelona, que si a Mallorca han guanyat vots, que si a tal poble mantindran l’alcaldia, que si a aquell altre tenen un regidor més, que si ja s’han posat a cercar remeis... Cap assumpció de responsabilitats ni una! A més de la presidenta del govern de les Balears i del president de la Generalitat valenciana, alguns batles han protagonitzat una reculada de tal magnitud i alguns candidats han obtingut uns resultats tan penosos als seus pobles que, per respecte i dignitat, els escauria assumir el rebuig i partir de quatres. No parlem ja dels dirigents dels partits esmicolats, amb el cas d’Oriol Junqueres al capdavant... i la llarga nòmina (mai millor escrit) de còmplices que li aguanten el front (Rufián, Tardà, Vilalta...) que han arrossegat un envellit Maragall que no es mereixia tan trist final polític.

Els mallorquins, els illencs en general, no ens hem desfet dels mariol·los verds. De fet, els tenim sempre a mà i a punt d’exhibició. Foren més de cent mil les persones que el se posaren l’any 2013 i, gràcies a aquella revolta, tombàrem un govern d’extrema dreta que gaudia de majoria absoluta. Sí, hem viscut temps de revolta i, abans, de resistència. Primer, durant el franquisme, després amb majories de la dreta, unes més dolces (fruit del pacte obligat amb Unió Mallorquina) i unes altres absolutes (amb Canyelles, amb Matas, amb Joserramón Bauzá) de trista memòria.

Però no hem amollat mai el mac. Sí, els mallorquins, hem patit i viscut temps de resistència, però també de revolta. La nit abans de les eleccions, a la presentació del darrer i llibre de Pere Morey Servera, Màtria, vaig resumir el missatge que ens va transcriure, conjugant Llach i D’Efak, per convidar-nos amb el somriure la revolta, a ser qui som! I tanmateix... Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!