cielo claro
  • Màx: 21.73°
  • Mín: 13.08°
21°

L’escepticisme somrient

No hi ha res més escèptic, llevat del pintor que s’allunya del seu quadre per veure’l des d’un angle diferent, que l’esperit lúdic i el sentit de l’humor. L’escepticisme és distanciament. El nostre gran escèptic contemporani, des del segle XVI, és Michel de Montaigne. Però abans d’ell existiren escèptics de gran rellevància intel·lectual. Com Pirró, el Pèl-roig, que històricament sembla que va ser el que primer va qüestionar-se a si mateix. Pirró, com tots nosaltres, cercava la felicitat, passar-s’ho bé, no patir, tenir salut i no témer gaire la fam ni la calor ni el fred. Però les coses no anaven com ell volia, i per això es preguntava de manera permanent: “Què passa aquí? Com així les coses no són com jo vull que siguin?” Encara ara ens fa riure la seva manera de filosofar. L’humor i el joc sempre acompanyen l’escepticisme, i és això el que em fa ser escèptic, alhora que ingenu i confiat.

Altres escèptics que han passat a la història per la seva singular intel·ligència i humilitat, son Jenòfanes i Sòcrates. Perquè cal molta humilitat per ser un veritable escèptic. Ja sabem, o jo crec saber-ho, que la humilitat és la mare de l’humor, del distanciament dialèctic, del fruir del dia a dia, de la pseudo veritat. No és cert que l’escepticisme afirmi la inexistència de la veritat. La veritat existeix, justament, perquè l’escepticisme la cerca. Els escèptics, en el fons, son utòpics, però la seva persecució dels no-se-sap, al final condueix a topar-se amb la certesa. Si més no, amb la saviesa.

Demòcrit, pel que sé i pel que he llegit, deu haver estat un cas a part: el seu sentit de l'humor i el seu esperit sorneguer, el va dur a inventar un element primari que encara fins avui no s’ha pogut demostrar: Demòcrit l’atomista, segons el Nobel de Física Leon Lederman, gran coneixedor de la vida i del contagiós pensament d’aquest clàssic filòsof grec, ens diu que, a pesar de tot, els àtoms no son res més que poals de fems on hi ha ensotades les partícules més petites de l’Univers com els electrons, els protons i els neutrons. Però, a la vegada, els protons i els neutrons son poals plens d’elements encara més petits, les llavors dels quals han evolucionat en éssers humans. Sospita que aquests éssers humans han evolucionat, bàsicament, per reflexionar sobre totes aquestes coses. Diu Lederman que es poden calcular les infinites combinacions útils dels àtoms. No pot comunicar-nos els número, perquè és il·limitat, però es pot considerar factible en milers i milers de milions. Ens informa que la naturalesa fa ús d’aquestes infinites combinacions per construir els planetes, les estrelles i els sols, els innombrables virus, entre ells el mortal Covid-19, les muntanyes, els xecs bancaris, el valium, els agents literaris i altres articles d’utilitat. I podem afegir, per part nostre, els polítics corruptes i els violadors de menors i els jutges infames i perversos.

Escèptics contemporanis també n’hem tinguts fins el dia d’avui. Acompanyant al sempre recordat Montaigne, hem de citar a Erasme de Rotterdam, Descartes, Hume, i el meu veí de la segona porta del cinquè pis. Tots, d’una manera o d’altre, som més o menys escèptics. Ho som perquè la naturalesa humana, feta dels àtoms de Demòcrit, no ens permet deixar de ser-ho. La condició humana no pot deixar de fer-se preguntes. Tampoc pot deixar de respondre-les equivocadament. I fins i tot des-vergonyosament. Els humans no tenim vergonya. Encara que sigui de manera inconscient, ens comportem amb impudícia i cinisme. Qui no noti a faltar en aquestes conductes tan poc exemplars el sentit de l’humor i un esperit profundament humil és que no hi ha reflexionat prou.

Jo, que intento, per genètica natural, seguir les passes d’aquests destacats i grans personatges històrics del pensament escèptic, m’ho passo molt bé amb ells. Singularment amb alguns d’ells. Torno al paradigmàtic Demòcrit. El poso en boca de Leon Lederman. “A part d’àtoms i espai buit, no existeix res més: tota la resta és opinió”. Segurament és així, però jo no ho puc garantir. Demòcrit segueix viu entre nosaltres, tot esperant durant segles, per contemplar l’espectacle, si és que arriba a succeir algun dia, de que coincideixin les opinions de l’home i la realitat. A la pregunta que li formula Lederman sobre com expliquen els atomistes les forces distintes, Demòcrit respon: “Nosaltres no expliquem res. Leucipo i jo sabíem que els àtoms havien d’estar en moviment constant i, simplement, ho donarem per bo”.

Més que somriure, als mortals ens convé riure.

Malgrat tot, a mi m’encanta ser escèptic. Ho trobo divertit. Em dic a mi mateix: “Sigues escèptic i gaudiràs de la teva dubtosa existència”. I és així. Quan era més jove, el dubte em feia patir molt. Fins que em vaig convertir de ple, com a home de veritat i de fe, al pensament escèptic. Aquí vaig trobar el somriure i el gaudi. I la rialla fresca. Jo dubto de mi mateix. Qui millor que jo per ser el blanc de les meus qüestionaments més íntims? Jo no em conec ni em coneixeré mai. Ho tinc ben assumit. Aleshores, ric. Podria lamentar-me’n, però plorar no em ve de gust. No m’interessa plorar. No m’ho passo bé plorant. Plorar no em diverteix. És cert que sovint sembla que me’n ric dels altres, però no és així. No ho és, encara que tothom cregui que sí. Jo me’n ric de mi mateix amb els altres. Els altres son matèria excel·lent per fer una rialla compartida. Però no tothom ho entén, no tothom participa, no tothom accepta el meu joc. Malgrat tot, no em quedo sol. En el meu interior sempre hi ha una veu conscient que se solidaritza amb el meu comportament exterior. Això és meravellós. Penso en Lewis Carroll, o en Francesc Pujols, o en Joan Miró. Jo soc un d’ells. Ho soc, perquè vull ser-ho, i els homes som allò que volem ser si ens ho proposem seriosament. L’experiència personal juga al meu favor.

Tinc un gran amic, un gran pensador del món intangible, un expert filòsof i teòleg, que cada vegada que li dic que jo soc un creient escèptic arrufa el nas. Son conceptes contradictoris, diu. Però jo soc la contradicció personificada, li dic. Soc com soc. Soc així. M’accepto així com soc, i aquesta acceptació em proporciona la meva veritat intrínseca. El meu somriure escèptic. Dono gràcies, a qui pertoca, mil vegades cada dia per ser qui soc i com soc. Aquesta gratitud personal tan sentida, tan competent i qualificada, em fa estar tímidament orgullós de ser com soc. Visca el ser!, crido tot sol dins les quatre parets del meu estudi-laberint.

L’escepticisme t’allibera de la fe cega, del fanatisme, dels dogmes i de la idolatria. Beneït sigui tan gran valedor de la limitada intel·ligència dels homes puerils i irreflexivament arrogants.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gabriel Janer Manila, fa 11 mesos
M'agrada molt. L'escepticisme s'aprèn amb els anys. De cada vegada ho som més. Una abraçada.
GJM
Valoració:2menosmas
Per Joan, fa 11 mesos
Jo crec que tu ets com no ets.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente