cielo claro
  • Màx: 22.63°
  • Mín: 13.08°
22°

A ritme alegre de pasdoble

A finals dels anys setanta del segle passat, enlluernats pels focs d'artifici (imaginaris, hi havia massa por encara) que celebraven la mort del dictador, un cert aire d'esperança i llibertat es va estendre arreu de Mallorca. Un dels pobles que s'avançaren a botar-se les prohibicions feixistes va ser Montuïri. No crec que encara hi governàs cap batlle per decisió democràtica després del republicà Joan Mas Verd, assassinat una quarantena d'anys enrere pels falangistes. El cas és que aquell poble del Pla organitzà uns darrers dies de carnaval que durant el franquisme era prohibit. Aleshores com sabeu, encara no hi havia telèfons mòbils i just, just, en teníem de fixes, però l'anunci de l'esdeveniment va córrer com la pólvora entre el jovent que ens reuníem als cafès i als primers pubs que s'obrien pels pobles. Vull dir, va ser com una convocatòria a l'alçada d'un botellada com les d'ara.

El cas és que a la festa ens hi afegirem en Toni (sempre enyorat) i jo que des del nostre poble situat a una trentena de quilòmetres mallorquins, hi arribàrem amb un seat 600. L'ambient era de primera i no coneixíem a ningú, però a un carrer prop de la plaça topàrem amb dos joves un poc més vells que nosaltres que importunaven a dues al·lotes que pareixien prou impacientades i, sense res més que per pur instint o manera de ser nostra, ens hi vàrem ficar. Aleshores tot va anar molt ràpid, el que record és que un d'aquells joves ens mirà de fit a fit i directament ens va dir “Mallorca seria un paraiso si no fuera por los mallorquines”. En Toni, que me guanyava de més d'un pam, no va esperar ni un segon a fotre-li una galtada ampla i el vaig aturar abans que li estampàs el cap a la pared. Fou aleshores que l'altra aprofità per treure una cartera i ens mostrà una mena de carnet per dir-nos que quedàvem detinguts en nom de la Guàrdia Civil. Jo directament i sense pensar li vaig prendre la cartera i en Toni va partir tot d'una corrent d'allà. Amb tot aquell trull jo no me n'havia donat compte que s'havia arreplegat gent al nostre voltant, tres joves que no coneixia de res (anys més tard arribàrem a ser amics), agafaren els dos guàrdia civils, que anaven de paisà, alhora que em demanaven que li tornàs la cartera i fugís. Abans de fer-ho, vaig tenir temps de mirar al carnet i veure d'on era originari i li vaig dir que perquè venia de tan lluny per molestar les dones i insultar-nos, li vaig tirar la cartera per la cara i vaig partir.

La feta encara continuà, perquè efectivament, aquells dos subjectes eren guàrdia civils del quarter de Montuïri que feia poc havien arribat, i ordenaren a la gent que els havia impedit la detenció que circulessin cap al quarter. Una gernació obeí aquella ordre, alguns anaven desfressats de torero que eren qui encapçalaven la processó a ritme alegre de pasdoble. Al finat tot va acabar amb una estirada d'orelles per part del sergent del “puesto” a aquells dos betzols i un motiu més a la gent per atiar la festa.

Que perquè m'ha pegat per rememorar aquesta història? Quan he vist aquesta foto que acompanya l'article, perquè maldament faci riure i sembli grotesca, igual que la història que he contat, és qui en definitiva comanda aquí, perquè gairebé cinquanta anys després la mentalitat d'aquest cos armat militar inserit per controlar el cos civil amb mà dura, no ha canviat. Ni als poders polítics els passa pel cap dissoldre aquest estament militar ni el seu nom i crear-ne un altre amb fonaments i valors democràtics. La seva idea d'Espanya és principal enemiga de qualsevol llibertat d'emancipació democràtica a que pugui aspirar un poble com el nostre, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó.

Potser avui hem avançat amb algunes diferències: després de l'1 d'octubre del 2017 saben tanmateix que això no té marxa enrere, que només ho poden mirar d'enredar i ara per ara una Europa reaccionària i bel·licista els fa costat, però emergiran resolucions judicials també europees no sotmeses a condicionaments que no siguin la de fer Justícia i alhora emergiran hi decisions polítiques internacionals que no podrà defugir aquest règim monàrquic del 78 hereu del franquisme. I en qualsevol cas, el poble hi tornarà per vèncer i alliberar-se d'aquest llarg i dolorós malson, haurà après totes les lliçons.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.