A mesura que camino en cap a vallada, m’adono que la gran i primordial matèria pendent dels sistemes d’educació general és la de l’educació de la ment. Educar la ment a partir de l’edat escolar és essencial per a mantenir en perfectes condicions la nostra vida en totes les seves etapes. No he estudiat psicologia ni soc expert en conductes mentals, però m’he preocupat sempre per tenir una ment desperta i a l’aguait. En aquest sentit, puc dir que m’he auto-educat. Però això no basta. Sempre comencem massa tard a auto-educar-nos. Si és que ho fem. La lectura és segurament, un cop més, la nostra gran aliada. Com ho pot ser l’amistat, la confiança i la familiaritat. És igual si n’hi ha que dubten d’aquest exercici vital. Educar-nos la ment és més important que educar-nos la política o la religió. La ment és nostra, mentre que la política i la religió, que també ens pertanyen, formen part d’un estadi personal secundari.

Ja sabeu que, per a tranquil·litat pròpia, parlo i escric sempre des de la meva pobra experiència. Si la ment em dirigeix, la meva vida ho agraeix. No fem volar coloms, fem-los fer bons assessors i amics inseparables. També és cert que confio plenament en la meva intuïció. Això em du a preguntar-me si la ment s’hauria de deixar educar de manera prioritària per la intuïció. És la intuïció la millor pedagoga que la ment pot tenir? Ho dubto, i me n’alegro de dubtar-ho. Aquí ens toparíem amb les regles no escrites de l’anarquisme més abstracte. I què? Pensa-m’hi i gaudim-ne.

El gran George Sheehan, un cardiòleg que participava a les curses d’atletisme més dures i exigents del seu temps, i ho feia quan ja feia temps que havia complit els cinquanta anys, era el conillet d’índies de si mateix. Més que córrer, el que feia era estudiar-se a ell mateix, per millorar-se humanament i fruir de la seva existència. I ho va aconseguir. Va arribar a la conclusió que la seva ment era ell. L’esperit, que en diuen altres pensadors. L’espai interior, en diuen uns altres.

On s’ubica la ment de l’ésser humà? Si no sabem on es troba, com podem interactuar amb ella? George Sheehan ho sabia. El cervell el podem fotografiar, però la ment és intangible. Invisible. Sigui com sigui, a mi em fa l’efecte que la ment és com un buf d’aire capaç de solucionar-nos les febrades que sovint ens proporciona la nostra existència. Sòcrates deia que l’educació consisteix en adquirir coneixements arrencant-los d’un mateix. Sheehan hi estava totalment d’acord. Afegia que aquests coneixements cal extreure’ls de la mateixa manera que els gossos rosseguen un os fins arribar a la medul·la. Aquesta activitat comença en el cos: un cos físic saludable i en bon funcionament. Requereix temps, feina i disciplina. Però paga la pena. Acaba dient: el cos desitja jugar, de la mateixa manera que la ment desitja la veritat, i l’ànima la confiança i la bonhomia.

Però a quina escola s’ensenya això? On s’aixequen les universitats del joc, de la bonhomia, de la confiança i de la veritat? Per educar-nos a nosaltres mateixos cal allunyar-nos una mica de nosaltres mateixos. Cal que ens vegem de cos sencer. Només així podrem veure’ns la ment. Per això George Sheehan corria, per veure’s passar de lluny. Va ser en aquestes corregudes per Nova York i per tot el territori dels Estats Units que es va anar descobrint a ell mateix. Per a ell, córrer i aprendre eren les seves dues activitats preferides. I del tot compatibles. Deia que quan corria i fruïa de fer-ho, no deixava d’obtenir nous coneixements. Més que res, obtenia saviesa sobre ell mateix. En una paraula: s’autoeducava de manera integral. I citava a Pascal: “No som, esperem ser”. Viure educada-ment és adquirir coneixements personals fonamentals.

A mi em va passar el mateix. Vaig córrer durant dotze o quinze anys a una edat diferent de la del doctor Sheehan, més jove que ell, però em va aprofitar igual. Ho vaig haver de deixar a causa d’una prolongada i dolorosa lesió a l’esquena. Si no hagués après tot el que sabia sobre mi, deixar de córrer hauria estat un vertader trauma. Gràcies a la meva afició per la lectura, vaig llegir la història del doctor Sheehan i vaig superar aquella situació. I la vaig superar llegint, que és, per a mi, una forma superior de córrer. Els llibres han corregut per mi fins al dia d’avui. En aquest sentit, la meva vida ha estat fantàstica. He corregut al costat dels grans personatges de la literatura universal, i això no ho fa tothom. Encara que tothom ho pot fer i ho hauria de fer. Almenys ho hauria de provar. Són infinites les maneres de llegir i de córrer, i són infinites les de educar la nostra ment, la de fer-ho educada-ment.

No saber perquè vivim i seguir vivint és l’absurd més gran que es pot donar entre els humans, o entre qualsevol espècie autoconscient. Encara que ho pugui semblar, no pretenc donar lliçons de res a ningú en aquest sentit ni en cap altre, però sí que pretenc deixar constància del que penso. I penso que els homes som desgraciats perquè, inconscientment, ens fem creure que gaudim de ser-ho. Tenim les armes personals bàsiques per enfrontar-nos al principal escull de la nostra existència i no les fem servir, no en fem ús. El domini de la nostra ment, cadascú de nosaltres, és la solució a tot plegat. Si la dominem nosaltres mateixos, no la dominarà un altre. Mentre tinguem la possessió de la pilota, l’equip rival no la tindrà. Això deia Johann Cruyff referint-se a la millor tàctica futbolística. Tenia raó, òbviament. És a dir, no és res més que una vulgar obvietat. Però la menyspreem, preferim complicar-nos la vida i acabar perdent el partit més important de la nostra vida. Encara que no sigui ben bé així, perquè després ens queixem reiteradament de que la vida és iniqua, de que els àrbitres ens han anat en contra, de que en aquest món no hi ha dret ni justícia.

És molt difícil ser home i sortir-ne guanyador de l’envit. Però sabem com fer-ho per no perdre. Es tracta d’estar ben entrenats, de manera contínua i permanent. Només amb l’ajut de la ment ho aconseguirem. Perquè aquesta ment és la millor guia que tenim per assolir la meta principal del nostre benestar: la meta d’arribar on som nosaltres mateixos. Però sovint no és això el que fem, sinó que anem fent marrades que no ens porten enlloc.

Malgrat, ens entretenim, mitjançant aquestes desviacions i giragonses, reivindicant inútilment els nostres coneguts drets fonamentals dels que parlo, com son la vida, la llibertat, la llengua, la cultura, etcètera. Però no és reivindicant que cal fer-ho: no ens cal reivindicar res, ens cal, d’una vegada per totes, exercir allò que som, allò que hem vingut a fer a la vida. L’obvietat de ser qui som la menyspreem. Deixem-nos de marrades inútils i visquem. Qui sap si venim al món només amb l’única missió de tenir cura de la nostra ment, de tenir cura de nosaltres mateixos.