cielo claro
  • Màx: 22.05°
  • Mín: 13.08°
22°

Tot recordant el gran mestre Paulo Freire

Si es pronuncia ràpid moltes vegades, una rere l’altra, surt xan-xen-xo, xanxenxó. Si mirau telenotícies sortirà xanxenxóbregón, o una o l’altra. Venga, gent extasiada davant la felicitat de la senyora trista, i venga més extasiament contemplant sa majestat renquenjant i a punt de caure o sostingut per tres ajudants o amics. I tothom content perquè aquell gran senyor atraurà gastadors per engreixar els que estan esperant poder fer caixa. Abans quan comandava venia aquí, i regatejava aquí. Ara se’n va a regatejar a Sanxenxo. El qui ara comanda, el seu fill i la seva dona no els agrada gens venir per aquí i en defugen tant com poden. Així que els paparazzi han hagut de canviar el seu sistema de vida i de persecució de la notícia. Uns fugen i els altres persegueixen. Tots fan la seva feina. Aquesta és la seva vida. Vida que han acceptat. L’acceptaríeu vosaltres? S’ha de pensar molt bé abans de contestar.

Aquesta setmana he pensat que tornaré a un dels temes de la meva vida, l’educació. Ara que s’ha fet alguna pseudollei d’educació que ha deixat els docents més despistats que una persona a qui recentment han tapat els seus ulls amb una tela negra. Crec que l’important és tenir unes bases, uns conceptes, unes idees generals, que facin o que ajudin a entendre el món educatiu, unes bases que et permetin dur endavant la teva tasca, tot tenint en compte els preceptes legals, que de tant en tant, hi ha algú que s’entossudeix a posar en marxa, pensant que ha fet algun miracle. Aprofitant un còmic que m’ha enviat el meu bon amic Pere Polo, un còmic sobre Paulo Freire, que s’ha editat tenint en compte el 102 aniversari del seu naixement, encara que aquest ocorrerà durant el mes de setembre d’enguany. I també he tengut en compte la diada de la festa del llibre. En aquest còmic hi apareixen les idees principals de Freire sobre l’educació i l’ensenyament. Pensava i deia: “Tots nosaltres sabem alguna cosa, tots nosaltres ignoram alguna cosa”. Per això aprenem sempre. Ell considerava que el mestre no ensenya si no aprèn. Deia: “Ningú no ensenya a ningú. Aprenem de tots”. Va ser director del departament d’extensió de cultura i de la universitat de Recife. En un moment determinat es va proposar alfabetitzar 300 obrers que treballaven en els camps de la canya de sucre. Li varen assegurar que aquells animals no aprendrien a llegir mai, però li varen donar tres mesos perquè ho comprovàs. En 45 dies va aconseguir que els 300 treballadors llegissin i escrivissin. Això ocorria a principi de la dècada de 1960 a 1970. El 1964 un cop militar va acabar amb el seu projecte alfabetitzador. Paulo Freire va ser empresonat i allà el varen sotmetre a vexacions i tortures, ja que el consideraven un pres molt perillós. Quant a la seva perillositat m’ha recordat Carles Puigdemont. Grups socials, religiosos i la seva família varen aconseguir unes quantes vegades alliberar-lo i així ell va treballar per l’educació en diferents països i aquí teniu idees que podeu emmarcar: “Ensenyar no és transferir coneixements, sinó crear les condicions perquè aquests es puguin produir i construir”. “Qui ensenya aprèn a ensenyar i qui aprèn ensenya a aprendre”. Volia reflectir la idea que ensenyar no existeix sense aprendre.

Va ser professor visitant a la Universitat de Hardvard i va escriure el llibre ‘L’educació com a pràctica de la llibertat’. Paulo Freire és el que parla de concientització i va viatjar pel món dels països pobres posant en pràctica el seu model d’alfabetització crítica. Sempre deia que estava ensenyant i aprenent. Aquest és un aspecte fonamental que haurien de tenir en compte tots els i les docents. Va viatjar per tots els continents considerant que l’educació és un acte d’amor, i, per tant, de coratge.

Ell explicava que durant la seva vida havia descobert dos tipus de societats: la societat tancada on una elit governant es perpetuava en el poder. I en aquesta societat no hi havia llibertat, ni participació, ni democràcia ni educació. La segona era una societat oberta que permetia una participació real i democràtica, un diàleg constant i una presa de consciència de les seves accions. En aquesta societat el poble era el protagonista. En la tancada només ho era l’elit governant. Per ell passar d’una societat tancada a una societat oberta era passar d’una educació bancària a una educació alliberadora. Ell afirmava que era una ingenuïtat pensar que l’elit governant permetria una educació en què les classes sotmeses o dominades poguessin percebre les injustícies existents. A l’educació bancària l’alumne és un recipient on el mestre hi deposita els seus coneixements. És un acte mecànic i passiu. El mestre és el que sap i l’alumne no sap res més que repetir el que li diu el mestre. Els alumnes com que no saben res, no han de fer res més que repetir el que els diu el seu mestre. L’educació bancària es basa en acumular coneixements i es converteix o és una educació opressora. L’educació bancària anul·la l’educand i minimitza la seva capacitat crítica i transformadora.

En canvi, l’educació alliberadora fa que el mestre sigui educat també per l’alumne. Tots aprenen de tots. L’educació es converteix en conscientització mútua i comunitària. Acceptar i respectar les diferències és una virtut sense la qual no hi pot haver diàleg. L’educació no canvia el món, sinó que canvia les persones que podran canviar el món. Paulo Freire va morir el 1997, però la seva obra perviu i continua essent una eina alliberadora, que tots els docents poden, si volen, utilitzar.

Si aplicau els principis bàsics de l’educació alliberadora que practicava Paulo Freire, podreu fer front i conviure amb qualsevol llei educativa que se li hagi ocorregut a qualsevol persona eixelebrada. Endavant amb la vostra gran tasca!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.