algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
24°

Contra Catalunya, i el català, indesinenter

Han acabat, o quasi, amb Laura Borràs, ara ja toca el Barça, després... ja pots començar a córrer. L’any passat varen destruir Mónica Oltra. L’Espanya profunda, l’espanyolisme excloent, és una mena de Putin sense pistoles, almenys a partir del segle actual. Al segle passat directament amb pistoles, o amb l’aviació dels estats feixistes bombardejant Gernika “Por España”.

Tot reverenciant Mahatma Gandhi poden dir que Catalunya és un cas nou d’exigir la independència democràticament. Obtenir la independència no tan sols no és res de nou, sinó allò més normal, excepte a l’Espanya neofeixista, i encara més de faralaes i pandereta que de fets. Basta mirar els mapes històrics, des d’aquella Espanya on no es posava el sol, fins a l’Europa dels darrers dos-cents anys, si miram els mapes de cada 50 anys veurem que no n’hi ha cap d’igual.

Aquella Iugoslàvia també devia esser “una grande y libre” al seu millor moment, però quan va caure la dictadura es va esberlar com una magrana, en un grapat de d’estats que obtingueren la independència, i gairebé sempre han estat casos d’aquests: dictadures que es podreixen o més freqüentment guerres o calamitats semblants o revolucions de tot color amb molts morts.

Catalunya ho vol fer democràticament. L’Estat espanyol sempre tindrà els tancs i l’exèrcit que els darrers dos segles només s’ha usat eficaçment per lluitar contra altres espanyols. Però engegar això suposaria la ruïna econòmica només comparable a la guerra de Franco. Sobretot de cara a l’Europa moderna és molt més eficaç la persecució judicial, que amb la col·laboració imprescindible dels diaris neofeixistes de la capital donen una capa de constitucionalitis prou eficaç. “La fiscalía te lo afina” aclaria Fernández Díaz, ministre de Clavegueres a España i traïdor a Catalunya.

Aleshores els va bé dissimular la lluita contra Catalunya com qui no vol la cosa, però indesinenter (sense parar, incansablement). Si no n’hi ha d’altra caldrà apallissar els avis que s’atreveixen a protestar contra la guàrdia civil, que per ací no té res de benemèrita, sinó que sempre s’ha vist com una cos estrany, eminentment foraster i colonitzador, però vist des de Madrid, més n’hi hagués, “a por ellos” diuen.

Tot s’hi val. Cada dia és més evident que no és tracta de les clavegueres de l’estat, sinó que és el mateix estat, que funciona estil claveguera, i cada dia n’apareixen “noves deposicions” on tota la resposta és fer el colló: l’espionatge a polítics catalans amb Pegasus, la infiltració de policies talp en ONG catalanes, el corredor mediterrani que es boicoteja si no passa per Madrid (l’atlàntic també). Quan pensen inaugurar l’AVE Barcelona València? En lloc d’això accidents diaris en els trens de rodalies de Barcelona mentre les autopistes de Madrid es rescaten amb els doblers de tots... Tot això evidentment no és cosa de quatre Villarejos descarrilats: cal la complicitat de tots els estaments implicats, bisbes i banquers si fa falta.

Si parlam de –contra– l’idioma, també –pitjor–, indesinenter. Les denúncies de menyspreu per part de guàrdies civils i altres funcionaris estatals són constants. De jutges contra l’escola catalana se’n podrien escriure uns quants llibres. És patètic que metges, renegats, o periodistes indamaruendas atiïn amb el dilema de salut o català, que tindrà a veure? El merder més gros, descomunal, històric, de la sanitat espanyola és a Madrid, on hi ha hagut metges quatre mesos en vaga, i amb manifestacions estratosfèriques, mentre els d’Ayuso els tracten de “vagos i maleantes”. Aleshores és a España, central Madrid, i ara amb els del partit d’Ayuso insultant la perifèria, on hi ha un problema enorme de degradació de la sanitat pública, que aquí també va malament, però no a aquest nivell. És a España, central Madrid, on cap jove obrer pot llogar un pis digne amb un sou mitjà, i aquest desastre sí que és molt més exagerat a les Illes i, de rebot, també afecta doctors privilegiats. En haver solucionat això podem parlar de per quina anomalia un doctor privilegiat ha d’estar per damunt la llei i exempt d’integrar-se a la societat que el manté.

Ja ho deia Espriu, i Raimon: indesinenter, sense parar, incansablement.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.