Diumenge dotze de març. Són les 19.00 hores i la sala Delirious de Palma està plena a vessar per veure l'obra El Slam de Tià, protagonitzada per Juan Carlos Seguí Gelabert.

Comença'm malament. El teló no s'aixeca i, a més, m’imagin que, sense avisar, a darrera hora, han substituït l'actor anunciat per Al Pacino, que apareix darrere d’una cortina. Superada la sorpresa, contenc les ganes d'aixecar-me i partir, i don una oportunitat al descendent del poble sicilià de Corleone.

Està estrany, Pacino, parlant en castellà. La seva dicció no és gaire intel·ligible i la seva planta —evidentment un home atractiu— presenta una... no sé com dir-ho; forma de diversitat. Aviat queda clar que no apareixerà ningú més a l’escenari, ja és plé. M'hauria fet il·lusió trobar-me amb Richard S. Castellano, l'impagable Clemenza que acompanyava a Michael. Si més no, he de dir que a qualque a moment, una veu fora d'escena que «emprenyava», me'l va fer venir al cap. De Salvatore Tessio, el traïdor i Abe Vigoda de nom artístic, i no sé si, fins i tot; Connie, la germana coneguda com a Talia Shire, i altres artistes —consanguinis— també digueren qualque cosa amagats darrere el micro.

Continuava confós, però a la fi vaig entendre que l'actor principal i el director no eren ni Pacino ni Coppola, i que era hora de deixar de banda les estimades parts de la pel·lícula El Padrino i parlar d'un únic personatge, director, guionista (no havia introduït Puzzo, però ja hem voltat massa), i productor. El nostre polifacètic i omnipresent protagonista era, sense anar més enfora, l'anunciat: Juan Carlos Seguí Gelabert, Persona, sí, amb majúscula al que acompanya certa diversitat funcional, i amb la que compartesc admiració per la saga cinematogràfica The Goodfather, i passió per la defensa de la igualtat efectiva entre dones i homes.

Acabada la introducció i els avisos: senyores i senyors, anem a començar la nostra versió particular de:

El Slam de Tià

Hola, som en Tià! Fa cinquanta-sis anys, vaig arribar al món de cul i sense aire. Batculades, foren en plural, les primeres paraules que siularen a les meves orelles i m'encengueren les anques. Em presentaren la família i una mena d'àngel d'aquests que sempre t'acompanyen. A l'escola l'anomenaven de la Guarda, encara que jo el conec com «Anòxia». Ell, desallotjà aire oxigenat del meu cervell, es carregà un parell llarg de neurones i s'hi instal·la de forma vitalícia. Pèrdua de capacitat i coordinació motora, intranquil·litat, agitació, manca de concentració, foren algunes de les conseqüències de la nostra relació, que, d'una forma més evident afecta el meu parlar.

Continuà explicant l'itinerari de la seva vida. La família, personificada en el coratge de Joana, la mare que no acceptà l'afectació del seu cervell, li donà suport, més enllà del que es considera vital. Margalida, Santi, Xavier, Isabel, i Bernardí —el far que ara il·lumina estels— han emparat la seva existència.

Ser diferent, assetjament escolar; estudiar, plorar; memoritzar, oblidar; pujar, caure; tornar a pujar, tornar a caure; obrir la finestra, visualitzar l'impacte, tancar la finestra. Logopedes, psiquiatres, drogues, i arribà la universitat. Explicar l'obtenció del paperet que l'anomena llicenciat en Psicologia seria un poc llarg i, tanmateix, «Anòxia» no s'ho explica... però el té. Recuperant el bullying, rememora quan son pare arribava amb la potent Harley Davidson a l'escola i s'enfrontava als assetjadors, menjant-se el cor d'alguns. Com era possible que Tolo, el pare, es convertís en Luca Brasi l’entranyable i perillós pistoler de Don Vito; Lenny Montana? No, la bonhomia inabastable del pare, no es fonia en qui va acabar dormint amb els peixos per deferència de la família Tattaglia. Tot i això, la serenor i ’escalfor de les mans del pare no la podia superar cap actor.

Aconseguí feina de psicòleg i el despatxaren per incapaç. Avui, manual de superació en moviment, escriptor, artista, activista social... tot plegat convertit en un bocí de goig humà, ens fa creure per una estona en què és possible millorar l'existència humana. Sense que m'importés ni poc ni molt, he de reconèixer que, Juan Carlos Pacino va estar fantàstic a la sala Delirious. Hi va haver qui l’endemà tenia esbraonades fins i tot les orelles de tant d’aplaudir, Xavier, un germà, era una d’elles.

Però... a què m'enteneu, eh? Demanà Tià. Ningú no gossa contradir-lo, perquè la veritat és que, potser costa una mica, però comprendre aquest text sense haver vist les obres d’art El Padrino I i II, tampoc no és gaire fàcil. Ara bé, segur que el nostre protagonista —Juan Carlos Seguí Gelabert— sí que ho ha entès.