Fa uns dies ens fèiem ressò d’un nou article del periodista Fermín Bocos criticant el fet que els metges a les Illes Balears hagin de saber parlar el català. Destacava que a la nostra comunitat autònoma hi falten metges i que, per tant, la sanitat pública es troba en una situació complicada. Bocos, atribueix aquesta deficiència del sistema sanitari illenc-ignorant que no és una problemàtica exclusiva o característica del sistema de les illes-al fet que s’exigeixi als metges i sanitaris el nivell B2 en llengua catalana. Analitzem l’argument amb rigor i dades per veure quanta de raó hi ha o deixa d’haver-hi.

En primer lloc, passa per alt que a les Illes Balears molts dels seus habitants pensen, escriuen, parlen i estimen en català. En un exercici de xovinisme, el periodista càntabre, s’oblida d’un 37% d’habitants que tenen el català com a llengua preferent (dada de l’estudi del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears). Així les coses, què hem de fer amb els drets lingüístics de més de 435.000 ciutadans? És clar que es podria afirmar que aquests habitants també saben parlar castellà. No n’hi ha cap dubte. Tot i que, si se senten més a lloure parlant en català perquè han de canviar de llengua? Potser no compren el senyor Bocos que hi ha gent a les Balears que expressen millor els seus símptomes, les seves afeccions clíniques i les seves emocions en català? Que potser ignora la quantitat d’estudis que posen l'accent en la manera com s'estableix comunicació clínica amb el pacient? No es pot pensar que quan el sistema dificulta l'expressió dels problemes de salut del pacient en la seva llengua pròpia, hi ha més possibilitats de retallar el pronòstic vital dels ciutadans se'ls hi conculquen drets fonamentals?

No volem negar aquí les greus deficiències i dificultats que sofreixen els nostres professionals i el sistema sanitari illenc. És clar que falten metges. És clar que és dramàtic que en tota Eivissa només hi hagi un oncòleg. Curiosament, però, l'article no te en compte els altíssims preus de l’habitatge a les illes... Precisament el municipi de Santa Eulària des Riu, a Eivissa, es convertia fa unes setmanes, en el municipi amb l’habitatge més car de tot l’Estat espanyol. Calvià i Llucmajor se situen entre els municipis més cars de l’Estat per llogar una vivenda. Segons el portal Idealista 2.881 euros de mitja (l’any 2022) en el cas de Calvià. El preu mitjà del lloguer a Eivissa és de 2.815 euros. Palma es troba entre les ciutats més cares si volem omplir el carro de la compra.

I pensarosos ens demanem: tot això, no té res a veure amb la manca de metges a les Balears?

Anem a una altra cosa: per descomptat que hi ha metges i sanitaris que no volen aprendre el català. Per falta de temps, d'interès o pel que sigui. És una elecció personal, és clar. Però per sort ells tenen com a llengua preferent un idioma en procés d’expansió continua i ben cuidat per l’Estat, les seves institucions i un grapat força abundant de mitjans de comunicació. No es troba en un procés de declivi i, potser, en una fase inicial de perill d’extinció tal com el català. No costa gaire de veure que el català està en una clara posició de desavantatge enfront de la llengua dominant. Què faria molta gent que pensa que el català ha de deixar pas al castellà si, per exemple, els portuguesos tractessin d’imposar el portuguès en tots els àmbits dels territoris castellanoparlants? Ho acceptarien de bona gana? Els hi donarien les gràcies? No defensarien amb vehemència els seus drets lingüístics?

Dit això, la majoria de metges no tenen cap problema en aprendre el català, o com a mínim a comprendre que el català es manifesta amb les seves interlocucions amb els pacients. A més, cada any es graduen milers de metges i sanitaris arreu dels països catalans.

Tot i que, si les condicions a altres països com Alemanya, Bèlgica o Suïssa els permeten tenir una bona qualitat de vida, no és sorprenent que se n’hi vagin. La Radiotelevisió Suïssa ha posat de manifest que, entre els anys 2011 i 2021, més de 18.000 metges han abandonat l’Estat espanyol en cerca d’unes millors condicions de vida.

Hem de recordar que la situació de degradació de la sanitat pública s’ha gestat, des de fa anys, amb polítiques d’afavoriment a la sanitat privada. Duta a terme per successius governs de Madrid i de les Illes Balears.

Si centren el problema de la nostra sanitat en una qüestió merament lingüística, fa que es deixin de banda i no s’analitzin les polítiques que ens han conduït a aquesta situació crítica del nostre sistema sanitari.

En definitiva s’està tractant d’imposar en aquest debat un fals dilema. O metges o català. No ens deixem enganyar. Si assegurem als nostres professionals uns drets laborals dignes, drets d’habitatge dignes i una qualitat de vida digna, no mancaran professionals catalanoparlants (o amb ganes d’aprendre i respectar el català) a les nostres illes. I es podran assegurar els drets lingüístics i sanitaris de tots els pacients.