Ara mateix estic començant a redactar un dels meus comentaris que més gaudi em provocarà a mi mateix. Fa estona que ho volia fer, però he esperat madurar les meves lectures i les meves conviccions personals. Ho he esperat esperonat per un llibret que no em pensava veure’l mai publicat, tan brillant i meravellós és el que exposa. No és gens fàcil escriure una obreta tan transcendental com aquesta, on veiem reflectida l’essència de la nostra vida humana i divina. Jo ho considerava molt problemàtic, que algú pogués condensar en tan poques pàgines tanta clarividència transcendent i tanta profunda intel·ligència categòrica i infinita. Infinit és el que traspua aquest petit llibre. El que diu aquest autor és el que podríem resumir en un: “Això és tot, no busqueu res més”. No cal, almenys en el meu cas, llegir ni aprendre cap altra cosa que no sigui el que està gravat en tinta negra en les pàgines d’aquest text meravellós. És un Novíssim Testament escrit per un home que va estar inspiradíssim en el moment de comunicar-nos-el als seus amics lectors.

Gabriel Amengual Coll és aquest heroi de la ploma i de l’excel·lència humanitària. Gabriel Amengual és qui ha donat llum a aquesta criatura resplendent, que ni Lewis Carroll ni Oscar Wilde, aquests dos grans genis de les lletres anglosaxones, no haurien estat capaços de posar mai per escrit. Ni amb cent vides de treball al seu davant. Gabriel Amengual ho ha aconseguit sense gairebé ésser-ne conscient. Ho dic així perquè el conec. En Gabriel, Biel per els amics entre els quals vull veure’m inclòs, ha sabut fer aquest petit gran miracle. Miracles que, com tots ells, no tenen cap explicació racional. Recordo que el pueril Renato, protagonista principal de ‘La frontera de Dios’, una excel·lent novel·la escrita per José Luís Martín Descalzo fa més de mig segle, troba un teulader mort al costat de les vies del tren. Se’l posa amorosament dins la mà i pensa que és una llàstima que aquella criatura de Déu hagi patit aquell accident mortal. De sobte, nota que el gorrió batega dins el palmell de la seva mà. Renato obre la mà i contempla una mil·lèsima de segon aquell animalet. És viu. Alça la mà oberta i li dona un petit impuls cap al cel. L’ocellet emprèn el vol i puja a les branques d’un arbre. Renato no ha fet res, ell no l’ha ressuscitat, però l’animaló és ple de vida.

Jo crec que, més o menys, això és el que ha fet en Biel, en Gabriel Amengual, a l’hora d’escriure el seu llibre. No ha fet res, però el llibre existeix. Existeix: jo l’he llegit, m’hi he emocionat i m’hi he commocionat. Un misteri. Jo no sé si en Gabriel sap el que ha escrit, però jo sí que ho sé: ha escrit la vida feliç i admirable, prodigiosa, natural i sobrenatural de l’home. Aquestes seves reflexions, físiques, espirituals i metafísiques, porten el títol de ‘El goig de creure’. Veritablement, el creure és l’autèntic goig. He hagut d’esperar a tenir 80 anys per descobrir-ho, però ha valgut la pena.

No faig cap hipèrbole. Dic el que sento. Mai havia estat tan sincer comentant un text. És així. Encara que, com dic tan sovint, ho dic des del meu punt de vista personalíssim i amb el meu estil literari que em caracteritza. ‘El goig de creure’, de Gabriel Amengual, és un imprès de només 89 pàgines, però jo, en la meva activitat lectora, mai cap text no m’havia impressionat tant. És un text que diu la veritat. La veritat universal, aquella que ni tan sols els evangelistes no saberen expressar, o no volgueren contestar. Ja no em manca llegir res més en aquesta vida, i el millor seria que així fos. Però sé que no podré contenir-me de consultar altres escrits que tinguin relació amb aquest. I molt feliç que seré de poder-ho fer!

Sovint, els lectors experimentem en el nostre interior el pessigolleig de la lectura. O el plaer. L’emoció. L’exultació. Però mai, llevat d’alguns instants fugaços llegint ‘Alícia en el País de les Meravelles’, no l’havia sentit de manera tan intensa i agradable com m’ha passat amb ‘El goig de creure’. I és que, com diu Gabriel Amengual el seu autor, aquest goig de creure és un sentiment força singular. És un sentiment que cal ser comentat. Aquest goig prodigiós i colpidor no és la impetuosa alegria, l’eufòria, que així com arriba se’n va. Aquest goig resta molta estona, sinó per sempre, en el nostre interior com una petjada que podríem qualificar d’eterna. La forma més real de comprovar-ho, és que és compatible amb altres experiències de caire sovint negatiu. Les angoixes i els problemes amb que la vida ens afalaga de tant en tant, no aconsegueixen apagar la flamarada d’aquest element tan complet que és el goig. L’acció veritable d’amor que provoca sempre el goig. Referint-se a l’experiència personal de la fe és que el goig aplica en nosaltres un estat ple de plenitud, al qual podem anomenar Déu. Gabriel Amengual ens diu quelcom que a mi em sembla el cim del benestar humà: un estat d’ànim curull de felicitat, un to vital que roman en nosaltres sense no apagar-se mai. Aquest, per mi, és el plaer de la veritat. El gaudi absolut de les nostres vides.

Quants llibres no hem llegit i a quantes conferències no hem assistit per aconseguir aquest estat d’ànim i aquest to vital! Doncs, aplicant-nos les senzilles referències que l’autor d’aquest breu assaig ens dona a conèixer, tenim els nostres problemes resolts, tant de manca d’autoconfiança o de seguretat, de perplexitat o de foscor permanent. No trobeu que és per fer salts d’alegria i de donar gràcies al destí per haver-me topat amb un prodigi com aquest? És clar que sí. Després que ‘El goig de creure’ m’hagi alliberat dels meus temors i de les meves confusions religioses i culturals, individuals i quotidianes, puc parlar en veu alta de tot el que em doni la gana. Puc mirar humilment i amb tota candidesa i familiaritat al Papa de Roma i al President dels Estats Units!

He de dir, sense cap afany d’exhibicionisme, que sempre m’he considerat un creient escèptic. Paradoxalment, molt creient i molt escèptic. Més que Michel de Montaigne. Això m’eximeix de qualsevol sospita de fals beat ni de menjacapellans. Sempre procuro donar-me a mi mateix tal com som, i, en aquest breu comentari sobre un extraordinari i breu llibre, també ho he procurat. El benefici espiritual i el benestar general que he obtingut d’aquesta lectura és la millor recompensa que un lector de literatura i ficció com jo pot tenir. Tota la vida m’he sentit encadenat a prejudicis i desconfiances estúpides, però des que he experimentat de bon de veres el goig de creure, com l’exposa el doctor en teologia, filosofia i humanisme, l’amic Biel Amengual, em trobo dins meu i fora, del tot alliberat. Com es pot pagar un assaig tan senzill i profund, tan ric intel·lectualment, i condensadament estructurat i escrit, si no és amb la gratitud i l’agraïment que es mereix?

No he acabat els elogis, encara. N’hi hauré d’afegir uns quants més ben aviat. D’ençà que aquest llibre m’ha confirmat el que jo des de sempre ja sabia, i ha atiat dins mi la llum intermitent que no s’acabava d’encendre mai del tot, tot en aquest món, i a la vida il·limitada i particular, va a favor meu.