algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

Assassinats

Amb 40 anys de retard, 80 comptant el franquisme, ja es pot parlar d’assassinats. A Mallorca més que guerra hi hagué assassinats unilaterals. La gran victòria de Franco fou que no se’n pogués parlar en públic fins la pràctica extinció dels que ho havien viscut. El que s’ha anomenat Memòria Històrica paradoxalment no ha estat possible fins al llindar de la desaparició dels que ho podien contar de memòria. Fins i tot s’ha donat algun cas que, amb paraules semblants, ho han contat així: “Ma mare mai no me va contar res, però a les darreretes, quan ja perdia el capet, parlava tota sola del que havia patit per mor de la gerra”.

El més vergonyant és que continuaren acabada la guerra, o sigui “en temps de pau”, o sigui que eren assassinats d’estat, “Por España”. La paròdia de formalitat eren judicis que serien tragicòmics si no fos que les víctimes finalment, i efectivament, eren assassinades. Eren judicis sumaríssims, que vol dir que en un sol acte s’amuntegaven i es mesclaven els acusats i les acusacions, però també se’n podia dir “judicis exprés”, ja que del que es tractava era d’executar-los el més aviat possible, així a més s’estalviaven una hipotètica revisió del cas, atès que l’assassinat ja no existia.

Les acusacions ja eren d’allò més esperpèntic. El cas més repetit i tragicòmic (altra vegada, per intentar de fer això més digerible) era el de “auxilio a la rebelión”, o sigui que els de Franco, els del cop d’estat contra l’Estat (contra España, contra la constitució, contra la democràcia, contra la vida dels que no eren de dretes) acusaven inicialment, per afusellar-los després, els que defensaven la constitució, la democràcia i la vida de tothom, fins i tot la vida dels generals colpistes. I sí: aquell estat es deia República, com es diuen la majoria d’estats democràtics on el cap d’estat és un ciutadà votat enlloc d’un rei. I més sí: tot allò era per la gràcia de Déu, com deien les monedes de Franco.

Més esperpent encara: els que ara més escaïnen que són constitucionalistes, normalment només per atacar els contraris polítics, o per frenar el progrés social, són els marmessors del franquisme. I encara més: els del partit d’Ayuso, i més enllà, no volen que d’aquest tema se’n parli clar a les escoles, i menys en català. Els que s’hi atreveixen son acusats d’adoctrinadors, altra vegada acusant els altres de les dolenties pròpies, com ens ho acaba de recordar el col·lectiu d’una vintena de mestres en aquesta mateixa secció.

Diumenge al cementeri de Palma, al Mur de la Memòria, es commemorava el que va esser la mostra paradigmàtica del que estam parlant: un piquet de Falange Española executà la sentència de la causa 978/1937 a trenc d’alba: Alexandre Jaume, dirigent socialista, Emili Darder, Batle de Palma, Antoni Mateu, Batle d’Inca, i Antoni Maria Ques, empresari, pagaren amb la vida haver estat fidels a la Segona República. Per si algú pogués pensar que fos un malentès en temps de guerra, els falangistes marcaren aquesta data a una bala, 24 de febrer de 1937, i l’enviaren a Miquela Rovira, esposa del batle Darder, per a què no ho oblidés mai.

Com no podia esser d’altra manera l’acte estava carregat d’una forta emotivitat, però a més els protagonistes dels respectius discursos donaren una lliçó d’oratòria poc freqüent, i manco en actes oficials. No seria notícia si ens referíssim només a Antoni Tugores, historiador i divulgador amb ganes, o a Ferran Cano, que per esser net d’Emili Darder era ben normal que li donés el toc més emocional. Ni si ens referim a Miquel Rosselló, un dels lluitadors antifeixistes més veterans, impertèrrit i gairebé sempre en un segon pla. També podríem pensar que Maria Antònia Oliver estava en el seu paper i ja està, però la funció de la portaveu de Memòria Històrica és sens dubte el més d’agrair, ja que l’empenta d’aquesta associació ha estat cabdal per assolir el nivell de dignitat per als represaliats del franquisme. Sense les lluitadores del mocador vermell potser mai no s’haurien trobat les despulles d’Aurora Picornell ni de molts altres.

Que els historiadors facin un discurs excel·lent entra dins allò previsible, el que ja no ho és tant és que el facin els polítics. En aquest cas Llorenç Carrió i Mercedes Garrido demostraren una preparació excel·lent i compromís ferm. La resta de polítics també estaren a l’altura. Dit això, de cara a futures edicions, caldria reconsiderar si amb un representant de Palma i un del Govern ja n’hi ha prou, i deixar el protagonisme als representants de les víctimes i entitats que més han lluitat en aquest tema.

Els que diuen que tots els polítics són iguals, si no és per mala consciència, serà que mai no han anat a un acte d’aquest tipus, ni han sentit mai parlar cap dels oradors de diumenge passat. Probablement no han anat mai a cap manifestació. Això me va venir al cap en escoltar Mercedes Garrido i, ves a saber per què, el meu cervellet ho va comparar amb el discurs que pogués fer Marga Prohens. Ja m’havia passat el mateix fa uns anys en escoltar un discurs de Carod Rovira, sense mirar una nota, contant tota la història i obres de Pere Capellà, ho vaig contrastar amb José Bauzá, aquell qui deia: “Hay que hacer lo que hay que hacer, porque si lo hago lo hago, y lo haré”.

Naturalment que no tot és blanc o negre. No sé què hauria passat si l’Ajuntament hagués enviat Angélica Pastor com a representant, a part de rebentar-me l’article. Millor que es quedés a potejar pel Canòdrom.

Ja m’ho deia mon pare: “Així va el món: uns estiren es carro i uns altres s’hi pengen”.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Guillem, fa dervers d'un any
Un breu però excel·lent relat, del colp d'estat, dels assassinats i dels marmessors de la falange fins el dia d’avui.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente