algo de nubes
  • Màx: 18.78°
  • Mín: 13.93°
19°

La universitat, o la fàbrica d’ignorants

El meu pas per la universitat ha estat, per ventura, una de les experiències més decebedores que he viscut. Vull deixar clar, per prevenir-me de certs moralismes de certa gent, que sí, que em consider un autèntic privilegiat per haver pogut dedicar part de la meva joventut a estudiar, i que l'etapa estudiantil m'haurà ofert les millors vivències que molt probablement mai arribaré a experimentar. També vull advertir que la meva opinió es basa en l'experiència d'uns estudis concrets d'una branca concreta, a una universitat concreta, amb un professorat i plans docents concrets, que poden no ser extrapolables a altres situacions.

Dit això... per què decebedora? Podria començar per criticar les duplicitats i les mancances en els continguts que se m'han ofert. La impressió constant ha estat la d'estar fent voltes, voltes i més voltes sobre els mateixos temes, evidentment rellevants però no tant com per haver-los d'avorrir. Alhora, altres temes no només interessants, sinó que gosaria qualificar de crucials, senzillament ni s'han mencionat. Temes que qualsevol jurista o politòleg hauria de conèixer, perquè són bàsics, sense els quals el títol que rebrem és paper banyat. A tall d'exemple, m'han explicat en sis (6) assignatures diferents com funciona el Consell de Seguretat de les Nacions Unides o el dret fonamental a la intimitat, però no m'ha parlat ningú de com funciona la Seguretat Social espanyola ni de què opinaven Gramsci, Keynes o Foucault. Ni la més mínima menció.

Un altre aspecte que criticaria, tot i que crec ubic a tot el sistema educatiu, és l'obcecació malaltissa per la memorització. No cauré en la fal·làcia fàcil, evidentment recordar les coses amb certa lògica i detall és imprescindible. Tampoc no es pot negar, emperò, que l'ensenyament superior hauria d'esser molt més que, sense exagerar ni una mica, haver-me sabut de memòria durant quinze hores de la meva vida els desset furs especials que preveu l'article 52 de la Llei d'enjudiciament civil. Ara bé, ningú no m'ha ensenyat —que no vol dir que no n'hagi après, ni que no se m'hagi exigit saber-ne— a llegir entre línies un discurs polític, a redactar un dictamen jurídic en condicions o les mínimes nocions d'oratòria. Tenir un títol universitari demostra, en el millor dels casos, haver tengut la capacitat de retenció memorística a curt termini. I dic en el millor dels casos perquè sovint resulta insultantment fàcil falsejar aquest «aprenentatge» copiant en un examen.

També tenc paraules punyents, com no podria esser d'altra forma, contra el mètode didàctic universitari. Molta gent se sorprèn quan els dic que, a part dels seminaris obligatoris, fa dos anys que no vaig a classe. Per què? Perquè senzillament m'és contraproduent anar-hi. Dedicar temps i esforç en desplaçar-me fins al campus i quedar-hi hores, just per presenciar com un professor inepte llegeix diapositives o, per transgredir una mica, intenta generar un debat que no interpel·la ningú, em resta temps que puc dedicar eficientment a aprendre pel meu compte, a treballar, als projectes que m'il·lusionen, o simplement gaudir d'oci. La percepció que tenc amb la docència universitària, exceptuant excepcions molt excepcionals, és d'estar sotmès a un règim d'impartició i avaluació, sense que ningú prengui per prioritat ensenyar, en el sentit estricte de la paraula.

No obstant tot això, la decepció més gran ha estat, sens dubte, veure reflectides en l'entorn educatiu les dinàmiques pròpies del sistema capitalista. I és que, com qualsevol altra institució social, la universitat no és res pus que un mecanisme de perpetuació del pensament hegemònic, que no té cap intenció de fomentar l'anàlisi crítica de la realitat. S'ha consolidat com un agent al servei del capital, dedicat primordialment a formar treballadors segons les necessitats empresarials i a adequar la mercaderia —és a dir, la classe treballadora— a les preferències del consumidor. Fomenta la competitivitat més ferotge en la persecució d'uns mèrits molt concrets, que rauen en la superació del rival i en destacar sobre la majoria, i que es ponderen sense tenir en compte cap mena de circumstància personal, pressuposant que cadascú parteix de les mateixes possibilitats i capacitats. A més, no sol prendre en consideració la condició socioeconòmica de l'alumnat, sobretot en exigir presencialitat obligatòria o pràctiques no remunerades que impedeixen sovint la conciliació laboral, la qual cosa dificulta l'accés de certs estrats socials a una titulació universitària.

La conclusió de tot això, recapitulant, podria consistir a argumentar si m'ha estat profitós el pas per la universitat. Respondria, sense cap mena de dubte, que sí, que clar que he après, i molt. Gràcies als meus privilegis, he tengut l’oportunitat d’eludir part dels mals d’aquestes dinàmiques tan nocives i, fins i tot, malgrat que les detesti profundament, treure’n cert profit. He après tot allò que els pocs bons professors que he tengut m'han sabut ensenyar. He adquirit eines valuosíssimes que m'han propiciat, ulteriorment, aprendre pel meu compte. Som capaç de recordar una petita part essencial de tots els centenars de pàgines de temari infumable que, sense haver-m'hi vist forçat, potser mai no hauria tan sols llegit. Però heus aquí el problema: podria perfectament no haver estat així. Podria haver-me passat els cinc anys d’estudi concatenant sessions de memorització acrítica sense retenir res. Podria haver acabat la carrera, amb dos títols dins la butxaca, sense tenir la més mínima idea de què he estudiat. Podria sortir de la universitat, com farà tanta gent, essent un autèntic ignorant.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Eder, fa dervers d'un any
Dales caña meu amic.
Además no podría estar más de acuerdo
Valoració:3menosmas
Per Jose, fa dervers d'un any
Pues espero no tengas que preparar unas oposiciones
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente