cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:

Parts i quarts als parcs palmesans

A Cort diran que mai no estam contents. Per posar-se floretes no necessiten ningú, i nosaltres encara els ajudam a ser tan «feliços» subvencionant l'inacabable contingut patrocinat (branded content en diuen, per ser —sembla— més «cosmopolites») del darrer any electoral. He de reconèixer que aquesta visió no té res a veure amb la resta d’aquest article —o potser sí—, però no puc estar de dir que m’incomoda veure la seva «orgia» publicitària pagada amb els nostres diners: allò que varen fer, el que fan i el que faran, com si no fos la seva obligació fer-ho i bé. Es pensen ser hàbils mentre pretenen mostrar-nos la seva feina —més ben dit, obligació— com una llista d'èxits. Haurien de proposar, per exemple, que el personal de l'EMT que faci bé la seva feina també surti dia sí i dia també als diaris...

El cas és que volia parlar d’alguns parcs infantils de Palma. Més enllà de les coincidències amb molts altres espais públics, com ara la manca absoluta de presència de policia local i cans a lloure (per mor de la irresponsabilitat dels amos), hi podem trobar diferències substancials. El primer aviador que va fer la ruta Barcelona-Palma, Salvador Hedilla, no fa gaires anys que té dedicat un parc a Son Oliva. L’hi acompanyen dues grans escultures de fusta que d'enfora —amb no gaire imaginació— pareixen dos monstruosos pregadeus o mantis religiosa. Si ho veis així, anau malament, ja que realment són dos suports de tirolina abandonats, que almenys si hi hagués el cable seria magnífica, però fa anys que no en té. El degueren acabar —el cable— per muntar la tirolina del parc de gamma alta de Bellver que fins i tot disposa d’una nova pista de carreres recentment asfaltada. A les zones infantils del de son Oliva, hi ha jocs sobre arena arrebossada de brutor i hi destriam més potades de cans que d'infants. El tobogan de les criatures a partir de dos anys té uns escalons metàl·lics amb mínima superfície de pas; tampoc no l’envolta cap barana. Un conjunt clarament perillós. Els animals tampoc no hi tenen cap lloc específic per esbargir-se i al recinte no hi falten pintades vandàliques que l’Ajuntament —malgrat la seva normativa— no esborra, ni tampoc hi ha cap font d’aigua per beure. Els infants que van al petit parc de devora la gran esplanada de ciment al sol de l'Escorxador diran que amb l'arena almenys no es fan tant de mal com ells en caure a sobre la grava que —incomprensiblement— inunda el seu espai. Sí que estan més contents els usuaris del parc de Jacint Verdaguer. Tenen més i variats jocs, el tobogan per als infants incorpora sistemes de seguretat acurats; tot el recinte està dotat de paviment compacte d’alta densitat, i no una, sinó dues fonts. Això sí, no hi ha cap àrea per amollar-hi els cans, la qual cosa és un error perquè n’hi hauria d'haver a tots els parcs. Un altre dèficit de seguretat generalitzat és la manca de tancament de les zones de volada dels gronxadors, podent colpejar fàcilment un infant en el seu pas inferior.

En resum: parcs de primera, de segona i de tercera. Per cert, si la regidoria d’Infraestructures compra un bocí de fil de ferro per poder enganxar la tirolina del parc de Son Oliva, la podran tornar a inaugurar, i així tindran un poquet més de publicitat. A més a més, qualque bona ànima en podria afegir la referència i posar la foto del parc a la Wiquipèdia amb els altres reconeixements dedicats a Salvador Hedilla.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel Angel Riera, fa 10 dies
Son Oliva fou una barriada molt reivindicativa, pero no hi hagut relleu generacional. Com a tants de llocs.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente